22 de nov. 2010

a vegades (29)

A vegades l'atzar fa que en Josep i la Maria es quedin a casa sense fer res, sense presses ni neguits. Llavors, a vegades, surten a passejar, a veure el món que fa temps que tenien oblidat que es veu que les coses canvien a cada minut i ells feia temps que no se l'havien mirat. No pas per voluntat, no us penseu que de tafaners ja en són un bon munt aquests dos, sinó per la força del treball, és a dir, per l'enorme quantitat d'hores que han de passar a la feina que els obliga a només veure el món entre la foscor dels matins d'hivern, quan encara el sol no ha sortit, i de les nits obagues que el sol ja en fa de temps que ha fugit quan acaben la jornada. Perquè tothom sap que no és el mateix veure el món sota la distorsionadora imatge dels fanals del carrer. El món té un llum concret i una vida concreta que la llum artificial no li sap aportar, per molt potents que siguin els fanals.

D'altres vegades queden amb amics. Amb els amics, clar, que també tenen la fortuna de gaudir d'aquell temps lliure i que poden quedar amb ells en un dia, altrament, laboral. Solen ser trobades molt agradables, cafès que s'allargassen, xerrades que no tenen pressa ni final.

La majoria de vegades, però, es queden a casa. Descansen. No fan massa res. Viuen. Que ja és molt.

16 de nov. 2010

a vegades (28)

A vegades esperar és l'únic que pot fer en Josep. I esperar és el que fa. S'asseu. Agafa un llibre. El llegeix. N'agafa un altre. El devora també. I surt a passejar. Si tingués un gos el portaria ben cansat de tantes voltes com dóna, de tantes passejades que fa mentre espera. De tant en tant s'atura en algun bar, a prendre una cervesa, a matar el temps. De rebot sent les notícies a la televisió i confirma que no li interessa gens saber què està passant al món, que amb ell no van totes aquestes desgràcies i sensacions d'angoixa i fragilitat imposades. Ell només està aquí esperant. La resta són punyetes, invents per guanyar eleccions i per vendre més antidepressius. Torna a casa. Posa música. Mata una altra hora i, quan arriba l'hora de menjar, ho fa lentament, sense presses. Prepara menges elaborades, de llargues i intrincades preparacions que li prenen un bon grapat de minuts del seu inacabable dia. S'asseu i assaboreix les delicadeses sense massa gana. En deixa més de la meitat per la Maria que sempre arriba afamada. I renta els plats amb parsimònia. I s'asseu novament al sofà. I agafa un llibre i mata la tarda.

La Maria arriba al vespre. La vida retorna al mort pis. Conversen, riuen, esperen junts.
La Maria aprecia els tiberis que prepara en Josep i, després de sopar, paeix a cor que vols asseguda al sofà mentre acaba de narrar les aventures del dia.
A mitja nit van a dormir: un nou dia ha acabat.
Un dia menys d'espera, Josep. Aguanta.

9 de nov. 2010

a vegades (27)

A vegades en Josep i la Maria reben unes notícies tan fortes que no saben què fer-ne amb elles. Podrien esbombar-les per tot el veïnat, trucar a amics i família i comunicar-los el que ells saben, però dubten: així de grosses són les notícies. Són d'aquelles que, un cop dites, doncs no hi ha marxa endarrera. Un cop comunicades tot canvia. I en Josep i la Maria no saben si estan preparats per endegar aquest canvi, temen posar en marxa aquesta roda i no saber-ne seguir la corrent.
Ai, Josep! Ai, Maria! De vegades més val no assabentar-se de res. Si més no, dormirieu més tranquils a les nits.

28 d’oct. 2010

a vegades (26)

A vegades en Josep es desperta, mira per la finestra i veu que fa un dia gris, hivernal, que el sol no vol sortir i que els carrers conserven encara una mica de gebrada. S'aixeca, realitza les seves ablucions matineres, els seus rituals diaris i, quan surt de la dutxa, es posa uns pantalons clars i un jersei vermell. Té ganes d'aportar color a aquest dia gris i cendrós. Va cap a la cuina, comença a esmorzar i sent com la Maria es desperta, sent l'aigua de la dutxa, sent la seva rutina.
Quinze minuts després, quan en Josep s'està escalfant el cafè, la Maria entra a la cuina.
"Bon dia", diu ella.
"Bon dia", respon ell.
Els dos massa adormits encara per articular cap més so.
I ara sí, després d'una llarga estona de compartir espai, en Josep mira a la Maria, ell porta una faldilla clara i un jersei de colors. I en Josep no pot evitar somriure pensant que no hi ha dubte: estan fets l'un per l'altre.

20 d’oct. 2010

a vegades (25)

A vegades una cançó balla pel cap d'en Josep, li retorna a la boca com un regust d'all que no vol marxar. Ell prou que procura seguir amb la seva vida tot intentant ignorar-la perquè sap que de cançonetes no es viu, que de l'aire no es menja, però és que resulta tan insistent la martellejant melodia. Tan viu i real el seu record. Tan alegre davant un nou dia trist.
En Josep voldria taral·lejar-la, cantar-la a plena veu, però això és el pitjor: es tracta només d'una melodia mig recordada, d'un xiuxiueig a mig dir i per més que ell ho intenta, no pot recordar de quina cançó es tracta, ni per què li desperta tantes emocions.
En Josep demana ajuda a la Maria, li intenta cantar la melodia però entre que ell de cantant no en té res i la Maria de pacient no n'és gens, es rendeixen abans d'acabar discotits perquè ell li recrimina que no sàpiga quina cançó és si és més que coneguda i ella li diu que com vol que la reconegui si ell només ha proferit quatre sons guturals igualables als crits d'un porc o d'un ase, i en Josep li diu que no cal que l'insulti, que si no té cultura musical que li ho digui i prou, i aquí és quan ella marxa per evitar mals majors.
I en Josep es queda amb la cançó a la punta de la llengua, amb el record agradable de temps millors a punt de brollar, però amb la desesperació de no ser capaç de reviure'ls matant-los segon a segon.

A vegades en Josep té una cançó ballant-li pel cap i es dóna de cops a la paret per treure-se-la del damunt.

11 d’oct. 2010

a vegades (24)

A vegades en Josep obre la porta al primer que passa, escolta els sermons dels testimonis de Jehovà, les commiseracions dels Mormons, les promeses de vides millor dels Krishnas, les queixes d'un veï que ja n'ha tingut prou de la música tan alta, les reflexions sobre el temps d'un vorapassant que no sap de què més parlar...
Sí, a vegades en Josep se sent tan sol que qualsevol és companyia.

8 d’oct. 2010

a vegades (23)

A vegades en Josep es desperta de bon humor: el dia anterior ha tingut un sopar més que agradable amb la Maria, han menjat bé, han obert una bona ampolla de vi, han recordat bells moments, han rigut molt i han acabat solucionant tots els problemes al llit. Com s'ha fet sempre, altrament.
A vegades la Maria es desperta de bon humor. Feia temps que estava pansida, que les coses no semblaven anar-li massa bé, que això del viure se li feia una mica feixuc i només sabia que mirar el rellotge esperant que un nou dia passés tot desitjant que l'endemà seria millor. Sí, la Maria també té aquests moments de tristesa, aquests dies de desesperació en els quals res té sentit i és millor no haver sortit del llit. Per això quan després d'una època gris ve un dia d'alegria i que, a més a més, coincideix amb un dia bo d'en Josep (coi que complicat que és això de la felicitat!) doncs, Maria aprofita-ho, sortiu de casa, aneu a passejar, a veure com els ocells fan nius damunt dels arbres, com els gossos estraviats troben el menjar que persones de bona fe els han deixat, com les parelles primerenques es petonegen al mirador.
Sí, Maria, sí, Josep: avui pot ser un bon dia pels dos. Felicitats i que en vinguin molts més.

5 d’oct. 2010

a vegades (22)

A vegades en Josep troba a faltar a la Maria. Amb l'arribada de la tardor, amb la proximitat del canvi horari, de les nits llargues i les gebrades, en Josep troba a faltar a la Maria.
A l'estiu tot és diferent, la vida esclata, la gent surt al carrer, els somriures es dilaten i les preocupacions fugen de les altes temperatures. Llavors en Josep pastura feliç pel món aliè a la Maria, totalment desinteressat de si hi ha algú al seu costat o de si camina sol. A l'estiu, ningú està sol perquè tothom és fora i tothom està amb tothom.
Però a l'hivern... la humitat es fica dins dels ossos, la fredor ens fa sentir petits, insegurs, vulnerables. Per això en Josep troba a faltar a la Maria. Per això se sent tan desemperat. Fins i tot quan la Maria només ha sortit a comprar el pà.

27 d’ag. 2010

a vegades (21)

A vegades en Josep sucumbeix a les noves tecnologies. L'estiu, la onada de calor, l'avorriment, el fet que la Maria no hi és, que fa dos dies que ha marxat de vacances vés a saber on (ell no li ho preguntarà si ella no li ho diu, tot i morir-se'n de ganes de saber-ho), sigui pel que sigui, en Josep s'asseu davant de l'ordinador de bon matí. De bon matí d'estiu, s'entén, és a dir, a les onze quarts de dotze que ja se sap que a l'estiu el temps funciona diferent. Comprova el seu correu electrònic: res, tot igual que ahir. Publicitat no desitjada (com ho saben ells que viagra és el que ell necessita?), publicitat indesitjable i res més. Tothom està de vacances, ningú vol saber res de ningú. Llavors, tafaneja la vida dels demés saltant de facebook en facebook. Descobreix que la crisi afecta a alguns molt més del que ell creia, que aquest any no han pogut anar al Carib, ni a la República Dominicana i s'han hagut d'acontentar amb una escapada a la costa brava. D'un sol dia, d'anada i tornada que la cosa no està per passar nits d'hotel. A d'altres, en canvi, sembla que no els va tan malament, que malgrat tot la vida continua, que Tailàndia encara és un destí turístic recurrent, que tothom se les manega per aconseguir una serp al voltant del coll, o un ximpanzè al damunt l'espatlla que tot plegat vesteix molt.
Descobreix que les criatures dels amics continuen creixent, fent la seva, treient, perdent dents.
Descobreix que alguns amics de la infantesa s'estan quedant calbs i que a alguns els preocupa molt i sempre porten gorra mentre que a d'altres els és ben igual i es pregunta com reaccionaria ell si es trobés en aquesta situació i conclou que quan arribi el moment, si arriba mai, ja s'ho plantejarà. Per què capficar-se amb coses futures que no deixen de ser futuribles si ja té prou maldecaps presents?
Descobreix que a la gent li agrada deixar missatges, iniciar, continuar, prolongar fins gairebé l'infinit, converses sobre els temes més inversemblants i, massa sovint, més innecessaris. Descobreix que l'ortografia és una assignatura pendent a internet i es posa les mans al cap davant un entrepà de "formaxe" i una reunió "d'setembre".
Descobreix que la gent té moltes hores per perdre davant l'ordinador i, orgullós de creure's diferent, somriu condescendentment. Ignorant que ja són les cinc de la tarda.

21 d’ag. 2010

a vegades (20)

A vegades en Josep té un dia ben estrany. Es lleva i no té clar de si ho ha fet o si encara està somiant. El bony amagat al llençol al seu costat no sembla ser la Maria, malgrat se-ho, clar. L'aigua de la dutxa sembla sortir dos graus més freda que de costum, el sabó s'ha acabat i l'ha de re-omplir amb aigua. El bol de cereals està esquerdat i ell juraria que ahir, quan el va endreçar, no ho estava. No queda llet a la nevera. Es menja els cereals secs. I ho són molt, realment. Es pren un cafè de sobre perquè la cafetera sembla voler jugar a cuit i amagar i en Josep no està d'humor per aquestes coses de bon matí. Busca les claus del cotxe i no són allà on ell les deixa, cada dia, cada nit, consistentment, des de fa més de cinc anys. Surt al carrer, busca el cotxe, i només troba un adhesiu groc fluorescent: la grua ha decidit que des d'aquell matí no es pot aparcar en aquell carrer. "Doncs gràcies per avisar-me", pensa en Josep. "Doncs de res" li respondrien des de l'ajuntament i, per primera vegada, parlarien amb propietat. L'edifici de la feina està tancat. No hi ha cap cartell que n'anunciï el motiu. Senzillament, la porta està barrada. Doncs res, Josep, només tens dues opcions, esperar a veure si algú arriba o marxar. Ens decantem per la segona, que de la primera ja en coneixem el resultat: avorriment.
Així, doncs, en aquest dia tan estrany, en Josep es troba a les 9 del matí passejant pels carrers, sense res a fer ni ganes de fer massa res. No s'hi fixa, però si ho mirés, veuria que els carrers estan bastant buits avui, que ben poca gent ha decidit sortir a aquestes hores, que les botigues estan majoritariament tancades. En Josep, però, camina i camina i arriba a un bar, el de sempre, dels que no tanquen mai, i avui tampoc n'és una excepció, i demana un cafè amb gel que sembla que no però ja comença a fer calor que s'espera un dia calurós, i fulleja el diari distret mentre espera que l'hi portin: res de bo, el mateix de sempre, accidents, inundacions, violacions, desesperació... si no n'estigués ja immunitzat de tantes vegades com ho ha vist abans, un calfred el recorreria de dalt a baix, una angoixa s'implantaria al bell mig del pit i no el deixaria respirar. Però ara ja ni s'hi fixa, ni l'importa que els nens morin a Guatemala o que allaus de fang s'emportin mitja Xina, que un volcà deixi a mitja Europa sota els seus fums tòxics o que el número d'aturats pugi sense (i doncs què esperàveu, la mateixa paraula ja ho indica) aturador.
El cafè arriba, el pren sense interès. Paga. Marxa. Encara no són les deu que ja arriba a casa.
Posa les claus al pany, beu un vas d'aigua i, camí del bany, sent un soroll a l'habitació. Sorprès, entra sense saber què hi trobarà. I què hi esperaves trobar, Josep? Doncs la Maria plàcidament dormint.
"Però, Maria, què fas aquí?"
Però ella no respon, tan profund és el somni.
I en Josep insisteix.
"Maria, Maria!"
I s'ajuda amb les mans.
I, al final, la Maria mig obre els ulls. Remuga. Rondina.
"Què passa? Què vols? Deixa'm dormir!"
"Però, Maria, què hi fas al llit encara, que són quasi les 10!"
I ella se'l mira resignada, fa que no amb el cap i, tapant-se la cara amb el coixí, exclama:
"Josep, deixa'm en pau, que avui és diumenge!"
I no s'equivoca pas, la Maria, Josep, que avui és diumenge, que avui no has d'anar a treballar, que avui la vida s'atura, que estem a l'agost i la calor no et deixa dormir i ja confons el dia.
Pobre Josep, que poc que s'entén ell amb l'estiu. Ni amb la tardor. Ni amb l'hivern. Ni amb la primavera...

4 d’ag. 2010

a vegades (19)

A vegades és dilluns i els dilluns, al cine del poble del costat, és el dia de l'espectador i en Josep i la Maria, conscients de la seva precària situació econòmica, decideixen que és el millor dia per anar al cinema. Potser l'únic dia tenint en compte la baixa qualitat de les pel·lícules exhibides. De deu sales que hi ha, de deu propostes diferents, rares vegades n'hi ha una que se salvi, una que faci que la balança qualitat-preu s'anivelli. Per això, quan passa, convé aprofitar-ho.
I si és dilluns, millor que millor.
Llavors en Josep i la Maria surten contents de casa, nerviosos, fins i tot, van al cine, i això fa gràcia vulguis que no. Pugen al cotxe, sortegen les cues que sempre es formen a l'entrada del poble del costat, que la platja es veu que tira molt entre els conductors, i es planten davant el mostrador del cinema.

I, a vegades, la conversa és fluïda, la transacció senzilla: volem dues entrades per la sala 1 o 2 (que les de més alta numeració, en tant que més grans, més còmodes i millor equipades estan reservades per les pel·lícules més taquilleres i, per què no dir-ho adolescentment crispeteres), les entrades són donades, els diners pagats, i tots contents.
D'altres vegades, i amb l'arribada de l'estiu sembla que s'accentua encara més, en Josep i la Maria es troben davant l'angoixant pregunta: " al davant o al darrera?"
Ai vés quin mal de cap! pensa en Josep.
Estarem atapeïts com en una llauna de sardines, pensa la Maria.
I es miren l'un a l'altra tot preguntant-se què és millor. Tot i que ambdós ho saben perfectament: el bell centre.
Al davant de la sala hauran d'aixecar el coll en excés, fent una mala postura que ,a les seves edats, ja els comença a passar factura.

Al darrera de tot, hauran d'aguditzar la vista i tinguent la vista cansada com ja tenen a hores d'ara, ben poca cosa acabaran veient.

Així doncs, quina opció els queda?


Doncs agrair al noi/noia la informació (que no amabilitat perquè als pobres no els paguen prou per ser amables) i tornar cap al cotxe, cap al poble, cap a casa. Cap a un altre llarg i inacabable capvespre d'estiu sense res per fer ni esma de fer res.

3 d’ag. 2010

a vegades (18)

A vegades en Josep no sap què dir, però no calla tampoc. Parla de frivolitats, de coses innecessàries, d'idees vàcues.
Parla del temps, del futbol, de la vida sexual dels pops de l'equador.
I no parla de res.
Omple buits, amaga silencis.

I la Maria se'l mira amb desdeny.

29 de juny 2010

a vegades (17)

A vegades en Josep s'ha de barallar amb la tecnologia per assolir allò que vol. Quan no és una pàgina d'internet que no es vol carregar, és una impressora que no vol imprimir. Quan no és un codi d'accés que ha oblidat, és un servidor caducat. Quan no és un cablejat que no fa connexió, és un problema amb el monitor...
Ai, el misteriós món de la tecnologia!
En Josep s'adona que està totalment a les seves mans i això encara l'enfurisma més.
I llavors crida.
I renega.
I, confonent continent per contingut, està temptat de llençar l'aparell per la finestra.
Així de nerviós està en Josep, ell que mai sembla perdre els nervis.

I la Maria, fent veure que fulleja un llibre, riu per sota el nas. Així de ridícul és l'espectacle que està donant en Josep.

24 de maig 2010

a vegades(16)

A vegades en Josep es troba amb un dia de festa entre les mans. Un dia només per a ell. Sense la Maria. Sense ningú més. Només per a ell. I per a ell sol.
Se'l prepara, aquest dia de festa, amb il·lusió, amb ganes, perquè passa tantes poques vegades això de tenir temps per ell, que quan el dia és arribat, convé aprofitar-lo, que 24 hores no donen per gaire.
En Josep fa dies que mira el calendari de reüll, al dia que ell mateix ha encerclat de roig per recordar-se que aquell dia és seu.
Fa temps que pensa què farà. Si fos home de mar, potser es plantejaria d'anar a la platja, a sucarrimar-se a la platja que, es veu que si esquives un càncer de pell, agafes un bronzejat que hi ha qui envegen. Podria revolcar-se per la sorra, deixar que el cos s'empatxi de sol i, quan ja no en pugui absorvir més, llençar-se a l'aigua, a refrescar-se, a treure's aquella cremor del damunt. Perfecte. Per a aquells a qui els hi agrada. A en Josep, però, el deixa indiferent.
Si fos home de muntanya, de bosc endins, de passejades entre els arbres, es podria perdre per algun indret frondós i quedar-se embadalit pels jocs dels rajos solars intentant-se filtrar entre les fulles dels arbres. Però el bosc és ple de mosquits, rampells, animals feréstecs i, sobretot, pendents i més pendents.
Si fos home de consum, en Josep correria a les botigues a deixar-se el sou en qualsevol bajanada, alguna peça de roba que no necessités o algun artilugi electrònic que vesteix molt, però li servirà de poc. Però tampoc.

I què farà el pobre Josep amb el seu dia buit?
Doncs res.

I ell ho sap, però és tan bonic somiar amb tot allò que podria fer, que pel somni i prou ja mereix la pena de tenir un dia buit.
Encara que acabi sent un dia d'allò més avorrit.

29 d’abr. 2010

a vegades (15)

A vegades en Josep i la Maria tenen alguna cosa per celebrar. Ja sigui l'aniversari d'ell -que no, no, no vol pas que la Maria li regali res, que no cal, que ell no necessita res (però pobre d'ella si no ho fa!)-, o bé l'aniversari d'ella que, encara que per ella els anys no passin, que cada vegada sembla fer-se més jove i totes aquestes coses que s'han de dir a les dones que ja tenen una certa edat (de vegades tan poca com 25), doncs també és una personeta i, com a tal, també és afectada pel pas del temps. El què passa és que a ella el temps, que deu ser home i enamoradís, la tracta molt millor que als altres.

I, de tant en tant, l'aniversari és la marca d'allò que un dia van fer, van deixar de fer, o van desitjar de fer, però mai s'atreviren a fer. I això sí que fa mal: aquests fantasmes d'un futur no viscut que ens perseguiran tota la vida, sí que fan mal.

I ara toca l'onomàstica d'un dia especial per la parella. Un motiu d'unió però, sobretot, de balanç.
Sí, aquests dies de celebració comporten sempre en la vida d'en Josep i la Maria unes aferrissades reflexions i un profund mirar endarrere, que el pou és molt fons i hi ha moltes coses per mirar. Ha passat un any més i cal saber si l'hem aprofitat o si l'hem malbaratat. I en un any passen moltes coses. Un any és molt temps. Es pot conèixer gent nova, oblidar a antics coneguts, retrobar amics, crear enemics, tancar portes, obrir-ne de noves i misterioses... sí, en un any pot passar de tot.

No és d'estranyar, doncs que en Josep i la Maria decideixin celebrar aquest dia amb un bon sopar i una millor ampolla de vi. Tothom sap que el vi ajuda a recordar però, principalment, ens permet oblidar.

19 d’abr. 2010

a vegades (14)

A vegades ens bloquegem i creiem que res té sentit. Arriba el cap de setmana i resulta que és exactament igual que l'anterior, que ens avorrirem tant com sempre, que el malbaratarem de la mateixa manera. El cel s'enfosqueix, els núvols ens sobrevolen: la pluja resulta imminent. Mirem al cel i ens maleïm per haver decidit estendre la roba, però ara ja està xopa i no hi ha res a fer. Són aquesta mena de dies els que en Josep detesta. Els que odia de debò. Perquè veu com passa la vida, com s'escola entre els dits i no hi pot fer res.

Fins que ens desbloquegem. Fins que sense saber molt bé com, trenquem el malefici. Fins que ens trobem anant al teatre i disfrutant d'una obra per la qual no n'apostàvem res. Fins que el teatre va acompanyat d'un sopar amb la Maria. Fins que en Josep recorda què és allò realment important en aquesta vida. I no són pas ni els diners, ni les propietats, ni el poder, ni les inversions. Són les coses petites, aquelles que et fan feliç sense demanar-te res a canvi. Són els moments compartits amb aquells que estimes. Són unes rialles de tot cor que ningú t'ha forçat. Són les tardes perfectes.

16 de març 2010

a vegades (13)

A vegades tot va tant ràpid que ens falta l'alè. Els dies deixen de ser dies, les setmanes s'esfumen i els mesos perden sentit. Només els anys romanen, i encara gràcies a la nostra costum de celebrar-ne el seu pas. Altrament, desapareixerien també en aquest mar immens que anomenem temps.
Per això fa molt que no en sabem res d'en Josep i la Maria. Per això es mantenen allunyats de les nostres vides, com temorosos de molestar-nos, com si haguessin fet alguna malifeta. Pobres! I quina culpa hi tenen ells de ser fills d'algú tant ocupat?

17 de febr. 2010

a vegades (12)

A vegades en Josep està malhumorat sense més ni més. Mica en mica, a mesura que passa el dia, més malcarat està. I no sap per què. Si fos una d'aquelles vegades que tota la culpa és de la Maria, que ella l'ha fet enfadar amb alguna terrabastada inesperada o algun comentari fora de to; si fos perquè la Maria l'ha fet esperar més de quaranta minuts a la porta del cinema sota la pluja perquè ella no s'acabava de decidir quines sabates es volia posar; si fos perquè la Maria ha decidit que aquell cap de setmana el passarien amb els seus pares (els d'ella) perquè es veu que no hi ha res millor que invertir un dissabte i un diumenge amb la família. Tot i que la família ens posi dels nervis.
Si només fos per alguna d'aquestes raons que en Josep està de mal humor, doncs tot seria més senzill. Hi hauria un motiu i, millor encara, un culpable.
Avui, però, la ràbia és interna, injustificada i, de moment, irresoluble.
El millor que pot fer en Josep és deixar que passi el dia sense cometre cap assassinat i esperar que demà sigui un altre dia. I, a poder ser, millor que aquest.

3 de febr. 2010

a vegades (11)

A vegades en Josep es queda a dinar a la feina. Se sorprèn a ell mateix i inverteix la seva hora de dinar a avançar coses que li han quedat pendents durant el matí, durant el dia anterior i, potser fins i tot, durant la passada setmana. Sí, en Josep tot i treure hores de sota les pedres, massa sovint es troba mancat de temps i es veu forçat a sacrificar el dinar. I sempre, sempre, recorda quan era petit i pensava que de gran només faria allò que voldria!

1 de febr. 2010

a vegades (10)

A vegades en Josep arriba tard. Tard de debò, vull dir. No un tard d'aquells excusables que podem atribuïr-ne la culpa al trànsit (que sempre està malament) o bé a unes obres que no s'acaben mai perquè aquest país nostre sembla estar sempre en construcció. Qui sap, potser quan ens l'acabin no el reconeixerem de tant desfigurat com estarà! No. En Josep quan arriba tard o fa a consciència. Quan arriba tard arriba un dia, o dos, o una setmana tard. Que ja se sap que hi ha gent a qui li agrada de fer-se esperar. El que passa és que d'esperar qui més qui menys en sap, però de desesperar-se, doncs això ho sap fer tothom. I molt bé. I clar, quan n'ha passat més d'una i de dues, d'hores, doncs fins i tot a l'individu més pacient se li comença a enfilar la mosca al nas i decideix engegar a en Josep a passeig i tornar als seus quefers, que per mediocres que siguin, segur que seran molt més interessants i importants que no pas estar-se dempeus esperant als que no arriben.
El problema està quan en Josep arriba. Quan arriba, clar. Perquè en Josep és molt car de veure i quan es personalitza a una trobada, doncs inevitablement s'indigna quan s'adona que l'han plantat i ben plantat. S'enfurisma, renega tot el que pot i més. Es queixa de la manca de paraula de la gent. De la manca de respecte d'aquesta societat. De la poca vergonya institucionalitzada. Es queixa de tot, en definitiva.
Perquè quan arriba l'hora de queixar-se, doncs en Josep, com tothom, sempre n'és el primer i mai no arriba tard.

20 de gen. 2010

a vegades (9)

A vegades les coses es compliquen i res sembla tenir solució. Els problemes decideixen venir tots junts en comitiva i les solucions (en el cas que n'hi hagin) romanen amagades: tímides i insegures com són. És per això que a en Josep li costa dormir a les nits. És per això que la Maria va a treballar de malhumor i fa dies que no somriu.
Que ningú pensi pas que la parella està passant un mal moment, que les discussions són constants i que a la nit dormen separats, no. Per sort, la parella està bé. És la resta del món que sembla haver-los girat l'esquena. És tot allò que els envolta que sembla ensorrar-se sense solució.
Pobre Josep. Pobra Maria.
Quina vida que els espera.

14 de gen. 2010

a vegades (8)

A vegades plou i tot sembla inundar-se. Els projectes se'ls emporta el corrent riu avall. Les il·lusions es confonen al capdavall del mar dels sentiments. Els plans s'esllavisen per la líquida erosió. I a nosaltres ens sembla que no hi podem fer res.
En Josep i la Maria no tenen cap barca on pujar-se quan la inundació els assalta. No tenen cap terreny sec on refugiar-se mentre la riuada s'ho emporta tot. No saben nadar i els fa por l'aigua. A la Maria i a en Josep, quan els sorprèn el temporal, no saben què fer.
I no fan res.
Esperen.
Saben que, tard o d'hora, la pluja pararà i el sol ho assecarà tot. Altrament, res tindria sentit.

13 de gen. 2010

a vegades (7)

A vegades tot sembla anar bé. Vull dir que tot, tot, sembla tenir sentit. De sobte, et lleves i després d'haver plogut durant una setmana, avui fa un sol considerable i els carrers s'aixequen eixuts. Surts al carrer i el veí que feia dies que no et deia res perquè s'havia enfadat per alguna bestiesa de veïns, et somriu tot oblidant la disputa. Camí de la feina, la carretera està buida i pots anar tan ràpid com vulguis sense haver de patir per fer tard ni posar-te pedres al fetge perquè una excavadora davant teu et fa anar a 20 Km/h. Quan arribes a la feina, tothom està de bon humor, tothom ha tingut una bona nit i, vés per on, no els fa mandra treballar. A més, el divendres està cada cop més a prop, i això també anima. El dia et passa ràpidament i sense cap entrebanc, tot et surt rodat i tal i com ho havies planejat. I arribes a casa i et ve de gust fer un soparet bo, potser obrir una bona ampolla de vi i acabar la vetllada amb aquells que més t'estimes.
Un bon dia.
En Josep i la Maria també en tenen de dies d'aquests. I els gaudeixen d'allò més. Llàstima que s'acaben tan ràpid i mai se succeeixen els uns als altres.
O sigui que Josep, o sigui que Maria, a aprofitar-lo, que demà torna la realitat!

12 de gen. 2010

a vegades (6)

A vegades les fredes nits d'hivern porten a en Josep i la Maria a cercar-se l'un a l'altre més que mai. Les temperatures baixen estrepitosament l'escalfor corporal sembla ser el seu únic aliat per afrontar les llargues nits.
I dormen abraçats.
I, de cop, tot plegat té sentit: el món, la vida, l'amor... tot.
Llàstima que l'hivern fuig tant ràpidament deixant pas a les xafogoses nits d'estiu...

11 de gen. 2010

a vegades (5)

A vegades, la Maria n’està farta d’en Josep. Perquè renega, perquè rondina, perquè ronca i perquè remuga.
A vegades, l’Albert n’està fart de l’Anna. Perquè menteix, perquè mossega, perquè maleeix i perquè molesta.
A vegades, la Paula n’està farta d’en Pere. Perquè escatima, perquè embrut, perquè enganya i perquè escup.
A vegades, en Marc n’està fart de la Marta. Perquè canta, perquè compra, perquè crida i perquè coixeja.

Altres vegades, en Josep n’està fart de la Maria. Perquè rapapieja, perquè recrimina, perquè re-organitza i perquè ridiculitza.
Altres vegades, l’Anna n’està farta de l’Albert. Perquè manipula, perquè menysprea, perquè mareja i perquè moqueja.
Altres vegades, en Pere n’està fart de la Paula. Perquè entabana, perquè emmetzina, perquè embolica i perquè eriçona.
I altres vegades, la Marta n’està farta d’en Marc. Perquè contesta, perquè critica, perquè clapa i perquè carrega.

Però totes quatre parelles fa més de deu anys que estan feliçment casades. Fa més de deu anys que es queixen de les manies de l’altre.
Alguna cosa de bona deuen tenir les seves parelles perquè vulguin estar amb elles!
Ara, no els hi ho preguntessiu pas: no sabrien pas què contestar.
I és que tothom sap que és molt més fàcil criticar que elogiar.

9 de gen. 2010

a vegades (4)

A vegades en Josep i la Maria es troben de casualitat amb un amic d'aquells que fa anys que no veuen; un amic d'aquells que temps ençà era amic però que ara amb prou feines el coneixen i de l'amistat només en queda un record; un amic d'abans i un amb-prou-feines-conegut d'ara. I aquest conegut els presenta amb orgull la seva descendència, perquè es veu que ja en té dos, de fills, que el temps no perdona a ningú i hi ha coses que s'ha d'anar fent, i per alguns, quan més aviat millor. I en Josep i la Maria miren les criatures i els sorprèn veure gent de la seva edat traginant mainada amunt i avall, però ho dissimulen i diuen que els nens són molt macos (només faltaria!) i que s'assemblen molt al pare (o a la mare, tot depenent de qui sigui l'amic, encara que els nens no s'assemblin a ningú que no sigui un mico pelat). I tots contents. Els pares reprenen el seu camí, els nens tornen a plorar, i en Josep i la Maria van cap al bar a fer una cervesa. En silenci, d'entrada, però quan arriben al bar, quan han demanat la beguda, en Josep ja se la veu venir a sobre. Ai pobre Josep la que t'espera! Perquè es veu que això és inevitable, quan una noia entra en contacte amb un nadó, el seu interior es remena de tal manera, el seu ventre es remou amb tanta força que sempre, sempre acaba dient el mateix:

- I si en tinguéssim un nosaltres?

8 de gen. 2010

a vegades (3)

A vegades en Josep arriba tard a casa, cansat i amb cara de pocs amics. I, quan la Maria li pregunta què li passa, ell diu que no vol parlar de la feina.
I ella ho entén.
Sopen en silenci amb el xiuxiueig de fons de la vida real ocurrent set pisos per sota els seus peus, en el carrer. Amb el zum-zum constant d'una ciutat que no pot dormir, amb el remugar d'un ramat d'individus que pasturen els carrers buscant ferratge de bar en bar.
Potser miren alguna pel·lícula insulsa a la televisió, per matar la nit, per posar a dormir el cervell. I, abans de les 12, ja són al llit a punt de donar per acabat un altre dia.

Però en Josep no pot dormir: a l'endemà l'espera el mateix.

7 de gen. 2010

a vegades (2)

A vegades en Josep es troba sol quan arriba a casa i la Maria no hi és. Quan, després d'una altra jornada laboral, arriba per fi a casa seva i la troba buida. És en aquests moments que en Josep es planteja si està actuant correctament, si està visquent la seva vida de la millor manera possible.
S'asseu al sofà amb una cervesa a la mà. Fuma una cigarreta. Mira els darrers raigs de llum com es filtren per la finestra. I res més. Seu i espera. Sense saber-ho, sense ser-ne conscient, seu i espera.

Fins que la seva espera s'acaba: la Maria arriba a casa.

6 de gen. 2010

a vegades (1)

A vegades, comencem les coses per la teulada: a la correcuita i sense solta ni volta.
I massa sovint ens equivoquem, però quan l'encertem, quan, de casualitat, l'encertem, que bé que ens sentim!
Llàstima que per a en Josep avui no sigui una d'aquestes ocasions.
En Josep no entén a les dones i a la Maria (la dona amb qui li ha tocat viure) menys que a ninguna.
No entén per què ella vol invertir cada dissabte a la tarda mirant aparadors de botigues en les quals mai entrarà.
No entén per què vol que vagin a sopar a fora si, al final, s'acabarà demanant un plat de pasta carbonara i es queixarà que ella la fa molt més bona.
No entén per què li agrada tant empolainar-se per anar a treballar i, en canvi, tan bon punt arriba a casa es treu tot el maquillatge i es posa el xandall.
Però sobretot, en Josep no entén per què quan la Maria diu que vol anar a dormir, és que de veritat vol anar a dormir.

I aquí comencen els problemes. Els d'avui i els de sempre.