A vegades esperar és l'únic que pot fer en Josep. I esperar és el que fa. S'asseu. Agafa un llibre. El llegeix. N'agafa un altre. El devora també. I surt a passejar. Si tingués un gos el portaria ben cansat de tantes voltes com dóna, de tantes passejades que fa mentre espera. De tant en tant s'atura en algun bar, a prendre una cervesa, a matar el temps. De rebot sent les notícies a la televisió i confirma que no li interessa gens saber què està passant al món, que amb ell no van totes aquestes desgràcies i sensacions d'angoixa i fragilitat imposades. Ell només està aquí esperant. La resta són punyetes, invents per guanyar eleccions i per vendre més antidepressius. Torna a casa. Posa música. Mata una altra hora i, quan arriba l'hora de menjar, ho fa lentament, sense presses. Prepara menges elaborades, de llargues i intrincades preparacions que li prenen un bon grapat de minuts del seu inacabable dia. S'asseu i assaboreix les delicadeses sense massa gana. En deixa més de la meitat per la Maria que sempre arriba afamada. I renta els plats amb parsimònia. I s'asseu novament al sofà. I agafa un llibre i mata la tarda.
La Maria arriba al vespre. La vida retorna al mort pis. Conversen, riuen, esperen junts.
La Maria aprecia els tiberis que prepara en Josep i, després de sopar, paeix a cor que vols asseguda al sofà mentre acaba de narrar les aventures del dia.
A mitja nit van a dormir: un nou dia ha acabat.
Un dia menys d'espera, Josep. Aguanta.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada