A vegades l'atzar fa que en Josep i la Maria es quedin a casa sense fer res, sense presses ni neguits. Llavors, a vegades, surten a passejar, a veure el món que fa temps que tenien oblidat que es veu que les coses canvien a cada minut i ells feia temps que no se l'havien mirat. No pas per voluntat, no us penseu que de tafaners ja en són un bon munt aquests dos, sinó per la força del treball, és a dir, per l'enorme quantitat d'hores que han de passar a la feina que els obliga a només veure el món entre la foscor dels matins d'hivern, quan encara el sol no ha sortit, i de les nits obagues que el sol ja en fa de temps que ha fugit quan acaben la jornada. Perquè tothom sap que no és el mateix veure el món sota la distorsionadora imatge dels fanals del carrer. El món té un llum concret i una vida concreta que la llum artificial no li sap aportar, per molt potents que siguin els fanals.
D'altres vegades queden amb amics. Amb els amics, clar, que també tenen la fortuna de gaudir d'aquell temps lliure i que poden quedar amb ells en un dia, altrament, laboral. Solen ser trobades molt agradables, cafès que s'allargassen, xerrades que no tenen pressa ni final.
La majoria de vegades, però, es queden a casa. Descansen. No fan massa res. Viuen. Que ja és molt.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada