25 de des. 2011

a vegades (43)

A vegades en Josep es desperta amb la gola ressecada per culpa d'una nit freda i glaçada. En llevar-se vol desitjar "bon dia" a la Maria, però la veu amb prou feines li surt i el coll li crema de dolor; quan intenta esmorzar, els cereals no volen passar gorja avall, freguen agressius els contorns del coll provocant guspires internes i llàgrimes als ulls; l'aspirina que nega amb dos vasos d'aigua amb prou feines s'obre camí boca avall; i quan vol començar el dia, s'adona que ja de bon matí, no té forces per arrencar i s'asseu al sofà embolcallat amb una manta.
I dormiteja. I sua una febrada. I del·lira.

Quan es desperta, encara no cinc minuts després tot i que a ell li sembla que faci una setmana, la Maria ja està a punt per sortir i li recrimina que ell encara no ho estigui. Ell, sense ganes ni forces per discotir, posa la cara sota l'aixeta, s'esclareix una mica els cabells amb una pinta humida i es posa les sabates: ja està a punt. A punt no sap per a què, però ell ja ho està.

Cinc minuts després ja són al carrer i si en Josep no anés cobert amb una espessa bufanda, si no portés una gorra de llana que només li deixa visible els ulls, s'adonaria que el carrer està més buit del que és habitual, que aquest diumenge de desembre, les voreres estan buides, les carreteres desertes. Si no fos perquè ara està més preocupat per aquest començament de grip que el mantindrà uns tres dies tancat a casa, supurant mocositats i estossegant bilis, en Josep potser s'adonaria que pels carrers no hi ha ningú perquè tothom està tancat a casa a punt per a celebrar l'àpat de Nadal.

24 d’oct. 2011

a vegades (42)

A vegades és dilluns i a fora plou. La nit ha sigut nerviosa i de poques hores (moltes menys de les necessàries per a poder rendir plenament). La Maria l'ha despertat de males maneres i amb crits: la pluja ha fet saltar els ploms, els ploms saltats han assassinat el despertador, el despertador mort no ha pogut sonar a la hora prevista i la Maria s'ha adormit i ara fa tard a la feina. No és pas culpa d'en Josep, però pels crits d'ella, hom podria sentir-se inclinat a creure-ho.

A en Josep li agrada romancejar una mica més un cop la Maria ha marxat, aprofitar que els dilluns comença més tard a treballar i pot allargar les hores de son o, si més no, les d'horitzontalitat. Però avui, amb els crits de la Maria, amb els nervis, amb les presses mal gestionades, en Josep no pot dormir i es veu forçat a llevar-se, a ajudar a la Maria a tenir-ho tot a punt, a assegurar-se que no es deixi res, a mirar com marxa de casa precipitada i amb els nervis a flor de pell.

Un cop ella ja no hi és, en Josep intenta tornar al llit, intenta recuperar alguns instants del son que no ha tingut aquesta nit. Però és en va. Avui ja no podrà dormir més. S'aixeca, fa els seus rituals matinals, la seva sessió d'higiene personal, el seu esmorzar ensopit de cereals rics en fibra i el cafè rebullit i s'asseu al sofà amb un llibre a la mà. Intenta llegir, però després d'haver passat tres pàgines sense saber ni què ha llegit, es rendeix. Deixa el llibre, mira una estona com la pluja cau per la finestra i decideix que no sortirà pas, que no es vol mullar, que ja té un començament de constipat i no vol temptar més la sort. "Però, llavors, què faig?" es pregunta. Mira al seu voltant i no troba res a fer. Res li ve de gust, res l'anima. Va a l'habitació i veu el llit desfet, pensa en fer-lo, però li fa massa mandra, ja el farà més tard, quan estigui més necessitat de tenir una ocupació. Engega l'ordinador, repassa el correu i veu que no té res de nou. Bé, sí, tots els missatges sobre allargament de penis i demés parafernàlies sexuals que envaixen la seva compte diàriament però que ja ha après a conviure-hi com si no existissin. A part d'això, res. Està temptat de fullejar (digitalment) un diari, per saber què passa pel món, quanta gent més s'ha mort, quants atemptats, terratrèmols, violacions, robatoris, assassinats, estafes fiscals... s'han produït. Però no se'n veu capaç. Avui no té força per pair-ho. Para l'ordinador. 

S'aixeca desanimat i torna a mirar per la finestra. Encara plou. Dubta una estona i es torna a asseure al sofà. Amb la vista perduda enlloc, se li escapa un sospir. Un breu esbufec que sembla preguntar: "com passar aquest dilluns?" i com si hagués trobat la resposta a aquesta pregunta no plantejada, s'aixeca, va a la cuina, obra un armari i es posa una copa de whisky...

14 d’oct. 2011

a vegades (41)

A vegades en Josep rep una trucada al mòbil, ell que té un aparell tan desusat que ja ni recorda com sona, i la casualitat fa que no arribi a temps a respondre. 
Llavors, nerviós, com si aquella fos la trucada més important de la seva vida, com si d'aquella conversa en depengués el seu present i el seu futur, busca la informació d'aquell qui l'ha trucat. Remena tecles i botons intentant recordar com funcionava el maleït aparell. Descobreix opcions de l'enginy que ell ni sabia que existissin, i encara menys que el seu artilugi les tingués. Es perd encegat per les llumetes de la pantalla multicolora, de qualitat extraordinària i de definició superior. Desapareix rere un espès bosc d'icones entrellaçades que semblen conspirar contra seu. Es submergeix en un oceà intergalàctic sense barca, ni patró que el puguin guiar en aquesta navegació. 
I, després de tres hores de batalla desigual amb una màquina que té totes les de guanyar, en Josep es rendeix. 
Maleeix l'aparell, maleeix a la Maria per haver-li regalat una peça d'enginyeria aeronàutica tan complicada d'utilitzar, maleeix a aquell desconsiderat que l'ha trucat i li ha fet perdre tres hores de la seva vida i para el telèfon perquè la desgràcia no es torni a produir.

10 d’oct. 2011

a vegades (40)

A vegades en Josep es troba dormint en un indret que li resulta desconegut. Potser hi té la Maria al costat, potser la seva buidor marcant-se al llit. Sigui com sigui, però, la nit resulta diferent. 
Les seves rutines pre-tancar els ulls són diferents, per començar. Potser aquell dia no llegirà abans d'enllitar-se, potser perdrà els darrers minuts de dia observant el mutat paisatge que li proporciona la finestra. Això en els casos que la fortuna li hagi permès dormir en un lloc amb finestra o amb un paisatge digne de ser observat més de tres segons seguits. Que tampoc és massa complicat perquè en Josep és home de fàcil embadaliment i qualsevol cosa el distreu, encara que sigui el vol errant i avorrit d'un ocell donant voltes damunt d'un arbre.

Si l'habitació és fosca, hermètica, claustrofófica i sense finestres, llavors potser en Josep invertirà els darrers minuts abans de dormir estudiant-ne els seus racons. No els d'ell, que ja els té més que estudiats i l'avorreixen somerament, sinó els de l'habitació. Els desperfectes que, inevitablement, se li mostren davant dels ulls, les esquerdes del sostre, les teranyines, les portes escantonades, el fluorescent que fa pampallugues, la rajola traïdora que s'alça lleugerament més que les altres... hi ha tants desperfectes i tantes beneiteries que poden captar l'atenció d'en Josep, que mai té temps d'avorrir-se en una habitació nova.

El procés d'higiene personal també serà diferent. Massa sovint s'haurà oblidat d'agafar el raspall de dents, o la pasta dentífrica o les dues coses. Això acostuma a passar quan es troba sol, quan la Maria no l'acompanya en aquesta cambra desconeguda, quan s'adona que s'ha acostumat a dependre d'ella per aquestes coses. Llavors, lluny d'enfurismar-se, senzillament decideix anar a dormir sense extreure els trossos d'enciam que se li veuen verdejar encara entre dent i dent.

Sí, els dies que en Josep es troba dormint en un indret que li resulta desconegut són diferents. Però sempre tenen una característica comuna, un fet del qual ell en pot estar del tot convençut: no importa on estigui situada aquesta desconeguda habitació, en quin inhòspit cul del món, no importa la seva comoditat o austeritat, sempre, i això és sempre, en Josep sap que passarà una nit en blanc.

19 de set. 2011

a vegades (39)

A vegades es fa de nit i en Josep ni se n'adona. Continua assegut fent feina com si li anés la vida, com si aquella paperassa fos l'únic que realment importés, com si la Maria no fes estona que està roncant a l'habitació del costat farta d'esperar-lo amb el nou conjunt que havia comprat pel seu aniversari i que només se'l posa quan vol follar amb ell. 
Però això en Josep no ho sap encara, ell està absent, absort en els maleïts documents i no s'adona que avui és un dia de celebració, que avui fa anys que es van conèixer, que avui toca rememorar l'amor inicial. Més fredament, més lentament, amb més distanciament i seny. Però avui toca.

Això no ho descobrirà fins més tard. Moltes hores més tard, quan els ulls li facin mal de tant de tenir-los fixats, quan el cap li caigui d'esgotament, quan les mans estiguin tacades fins al capdamunt de la tinta del bolígraf que no ha tingut temps d'assecar-se al paper, quan vagi a l'habitació (després de les seves ritualitats nocturnes: desvestir-se, rentar-se les dents, veure aigua, pixar... sempre en aquest ordre, aquí la propietat commutativa no funciona) i entri al llit xafogós pel cos de la Maria i, sense creure-s'ho del tot, vegi de reüll el conjunt que porta la Maria i el torni a mirar per assegurar-se'n i un somriure li aparegui al rostre, perquè aquella nit hi haurà sexe i s'apropi al cos adormit de la Maria i comenci a refregar-se contra ell, inconscient que ja ha fet tard, que la oferta tenia una data de caducitat i ell no l'ha sapigut aprofitar. 
Quan es giri enrabiat amb la Maria, amb el conjunt que porta, amb la seva erecció que no el deixa pensar i en la paperassa que li està privant de viure.

8 d’ag. 2011

a vegades (38)

A vegades en Josep s'organitza el dia abans fins i tot de sortir del llit.
Estirat, repassa tot allò que ha de fer, les trucades que no pot deixar de realitzar, els documents que ha d'imprimir, l'escapada a correus que ja resulta a hores d'ara totalment ineludible... calcula el temps que trigarà en les diferents accions a realitzar: es concedeix 20 minuts per esmorzar, 10 menys que per la higiène personal (que ja se sap que l'esmorzar és l'àpat més important del dia!); entre 15 i 30 minuts per arribar a la feina, que malgrat ser l'agost, o potser precisament per això, el trànsit és el trànsit i mai se sap quant es pot trigar per anar d'un lloc a l'altre; 10 minuts per obrir i llegir els correus electrònics rebuts que cada dia són menys i la majoria relacionats amb problemes erèctils i de insatisfacció amb el tamany del penis ("com ho saben, ells?" es pregunta cada vegada en Josep mirant al seu voltant buscant una càmera oculta); uns 5 minuts per respondre els correus: no té massa per dir i sovint sempre és la mateixa resposta, un "d'acord" o un "ens veiem tal dia a tal hora per parlar-ne"; 20 minuts per enllestir el projecte que havia d'entregar abans d'ahir; 5 minuts per corregir-ne els errors gramaticals, l'ortografia i l'estil; cinc minuts per fer una cigarreta clandestina, de les que diu a la Maria que ja fa temps que ha deixat, de les que assegura que el feien tossir molt i respirar pitjor però que ara, que ja no les fuma, se sent d'allò més bé i pot pujar les escales de dos en dos i visitar a aquells amics que viuen en un tercer sense ascensor sense quedar-se sense respiració a l'entresòl primer; 30 minuts per llegir el nou projecte, per organitzar l'agenda, per distribuir les hores...

Sí: avui en Josep ho té clar, cal organitzar el dia perquè hi ha moltes coses a fer i molt poc temps per a fer-les. Però és que en el llit s'hi està tan bé aquest fresc matí d'agost, que sense ni adonar-se'n, en Josep ha parat el despertador i s'ha girat a dormir una miqueta més: 2 hores i 10 minuts més, per a ser exactes.

13 de jul. 2011

a vegades (37)

A vegades en Josep mira el rellotge i no es pot creure l'hora que és: ja fa mitja hora tard i encara no està a punt per marxar!
Ho té clar, la Maria el matarà.
Ja pot veure la seva cara d'odi; com els ulls se li tanquen amb força per mirar amb més incisió; com la boca li tremola uns renecs que ja no pot aguantar per més estona dintre seu; com els punys se li apreten preparant-se per caure damunt l'espatlla d'en Josep... ho veu. I ho tem. Ho coneix massa bé per no estar espantat. Però és que ara està molt enfeinat. Ara no pot deixar el que té entremans. Ara, encara no pot marxar.

De fet, pensa en Josep, no vindrà de mitja hora: la bronca serà la mateixa.
Per tant...

7 de juny 2011

a vegades (36)

A vegades en Josep no entén res. De bon matí, la Maria el desperta amb un petó i amb un esmorzar de diumenge a la taula; camí de la feina, tots els semàfors es posen d'acord i decideixen cedir-li el pas; assegut a la seva taula, en Miquel, l'encarregat, el saluda amb un somriure i no l'escridassa; quan arriba al restaurant troba un diari lliure i sense taques d'oli per fullejar mentre menja un menú que avui resulta que li agrada de veritat; a la tarda, la feina s'enllesteix ràpidament i poden marxar tots a casa mitja hora abans per estalviar-se l'embús diari a la carretera, i, quan arriba a casa, la Maria li proposa d'anar al cine que avui estrenen una bona pel·lícula.

I per la nit, en aquell moment que el carrer està quiet, que el silenci corre tranquil per la casa i que la son es planteja de venir però encara no ha arribat, en Josep repassa tot el que ha fet aquell dia. Repassa els somriures, repassa els copets a l'espatlla, repassa la pel·lícula que, efectivament, era bona... i es planteja: per què collons no poden ser tots els dies així?

19 de maig 2011

a vegades (35)

A vegades en Josep té ganes d'engegar-ho tot a dida; de sortir al carrer a dir que ja n'hi ha prou; de plantar-se al mig de la plaça i iniciar una protesta pacífica i indefinida; d'asseure's a esperar que les coses canviïn, que l'arbre podrit acabi caiguent pel seu propi pes; de voler creure que la seva queixa serà escoltada, que la seva ràbia serà resposta i que les coses milloraran. Perquè han de millorar. Perquè ja va sent hora. Perquè pitjor no poden estar.

I, a vegades, només a vegades, en Josep s'adona que no està sol a la plaça. Que hi ha més gent avui a la plaça que també estan descontents.
I aquesta aliança li retorna l'esperança i realment vol creure que encara no està tot perdut.

15 d’abr. 2011

a vegades (34)

A vegades en Josep recorda com de petit li digueren tantes i tantes coses que no s'acabaren complint i li ve de gust trobar-los (un per un) a tots aquells que les hi digueren i fer-los veure com n'estaven d'equivocats. O com l'havien arribat a enganyar. O les dues coses. Costa diferenciar-les. La maldat i la ignorància ben sovint van juntes. Però quan no hi van encara és pitjor perquè qui és dolent a consciència és realment dolent.

També recorda que li digueren coses que va emmagatzemar a la memòria, que va incorporar en el seu pensament inconscient i que sempre estan a punt per eixir quan arribi el moment. Però el seu moment mai airriba. És informació innecessària, supèrflua, consells d'una altra vida que no és la d'en Josep i que a ell ni li serveixen ni l'interessen.
Potser van ser dits de bona fe, potser per omplir els buits de silenci que poden arribar a ser molt incòmodes i, per a alguns, fins i tot dolorosos, o potser per la necessitat de sentir-se amb l'autoritat de poder donar consells. Que això ja és més trist.


Sigui com sigui, hi passen tants pardals pel cap d'en Josep, tanta informació inútil, que no és d'estranyar que mai se'n recordi de res: el seu disc dur està complet.

8 d’abr. 2011

a vegades (33)

A vegades en Josep es troba amb el gran dilema d'haver-se de definir, fet que el fa quedar-se en silenci. A què es refereixen? Que es defineixi respecte a què?

- Maria, tu saps de què m'estan parlant aquesta gent?
- Au va, Josep, no em molestis amb les teves ximpleries!

En Josep es pregunta què volen dir quan li demanen que es defineixi. Volen dir, potser, que digui si votarà esquerres o dretes en les properes eleccions municipals? Ostres, quin dilema, Josep: les dretes fan por perquè són molt tancades de ment, perquè tendeixen més a mirar enrera que no pas endavant, perquè temen els canvis i odien a aquells que els promulguen, perquè miren amb recèl als immigrants, siguin del color que siguin (però si són de pell fosca, més)... però clar, les esquerres... no ho fan pas gaire millor: prometen canvis, renovacions, fins i tot revolucions. Però res de res. Fan com els altres. O pitjor.

Pobre Josep, quina confusió!

Potser es refereixen a que es defineixi sexualment, que el fet d'estar amb la Maria no significa res, que tothom ho sap que ell és una mica afeminat, que ben sovint deixa aflorar la seva part més femenina i ben poc recorre a l'orgull masculí... però què vol dir això? Si es donés el cas que en Josep decidís decantar-se cap a les relacions homosexuals què vol dir, que en Josep no és un home? Físicament sí, no? I de fet a qui li importa amb qui s'enlliti ell, no? Ni ell ni ningú, vaja! A què venen tantes preguntes! tranquil, Josep, tranquil... no t'esveris...

Tot i que potser en realitat el que li demanen es que es defineixi religiosament, que digui d'una vegada per totes i sense ambigüitat si és cristià o musulmà o sufi o jueu o hindú o budista o taoista o confucionista o shiita o testimoni de Jehovà o cienciòleg o mormó o anglicà o protestant o nou cristià... o bé si és ateu, agnòstic, no creient, abstemi, indiferent, confús, tolerant... "però com decantar-se cap a una banda o l'altra si hi ha tantes opcions?" Tens raó, Josep, no és pas fàcil. "Com creure només en un Déu cristià imposat per la tradició occidental si resulta que n'hi ha cinquanta mil d'iguals o millors, que també em salvaran l'ànima, que em donaran la vida eterna, que em justificaran tots els dolors i sufriments que em toca viure en aquesta absurda etapa mortal?"
Ai, Josep, que això ja és metafísica!
"A més, i si resulta que és veritat que Déu no existeix o que potser havia existit alguna vegada, en alguns temps remots, però que va morir de tristesa davant la nostra ignorància, de decepció, de la frustració del pare que veu com el seu fill va pel mal camí i no hi pot fer res?"

- Però que remugues, Josep?

- I si resulta que estic reverenciant a una entitat inexistent?
- Però si tu no has reverenciat mai a ningú...
- Quina vergonya! Tant de bo que els veïns no m'hagin vist fent el ridícul d'aquest manera..."

Tant de bo, Josep, perquè imagina't què podrien pensar de tu... no, pitjor, què podrien arribar a dir que les llengües dels veïns són molt llargues i no coneixen límits. Segur que dirien que ets un poca-solta, un beneit, un descregut, un heretge fins i tot... et deixarien ben retratat i potser no s'equivocarien. Perquè, de fet, tu ets ben bé així, Josep: ni de dretes ni d'esquerres, sinó més aviat apolític, indiferent, decepcionat; ni homosexual, ni heterosexual, ni bisexual sinó amb necessitats físiques; ni cristià ni musulmà, sinó mes aviat ateu per força, perquè no pots creure en res.


Mira, potser es referien a això, Josep, quan t'han demanat que et defineixis. Doncs ja va sent hora que et mostris sense màscares: ets tal i com ets. Tant si els agrada als demés com no.

29 de març 2011

a vegades (32)

A vegades en Josep es troba entre l'espasa i la paret. Un amic li ha confiat una informació personal més per força que per voluntat. Perquè s'ha donat la circumstància, perquè era més senzill explicar la veritat que seguir mentint. Però ara qui ha de mentir és en Josep. Que arriba en aquests moments a casa i la Maria li pregunta on era i ell se n'adona que no pot dir la veritat i s'inventa mentides estrambòtiques que el condueixen a dir més mentides per validar la primera mentida i, abans no se n'adona, en Josep es troba perdut en un mar de mentides lluny de tota costa i salvació. Però la Maria no l'enfonsa: fa estona que ha perdut interès en el que li explica en Josep, que es maleeix per haver-li fet aquella pregunta de la qual no l'interessava la resposta sinó que era només per donar conversa, per fer veure que l'interessa què fa ell, que l'ha trobat a faltar i totes aquestes coses que han de fer i sentir les parelles perquè sinó es veu que s'esquerden i duren quatre dies.

D'aquesta te n'has lliurat, Josep. Però saps que te'n vindràn més. Que hauràs de mentir més i com no aprenguis a fer-ho millor serà un desastre.
Tranquil, però, de tot se n'aprèn en aquest món: d'aquí quatre dies ja seràs tan bon mentider com el que més. Una habilitat més per afegir al teu currículum. A veure si així trobes feina aviat.

13 de febr. 2011

a vegades (31)

A vegades en Josep es troba amb un molt bon amic que feia temps que no veia. Un amic molt amic de temps enrere. Un amic amb el qual havien compartit alegries i penes, havien rigut i plorat, s'havien divertit i junts s'havien avorrit. Un amic dels de debò, dels que estava sempre al seu costat, dels que sabia quan calia parlar i quan callar, dels que coneixien a en Josep i sabien exactament què li passava a cada moment i què calia fer per ajudar-lo. Un amic amb qui havien anat de vacances junts i s'ho havien passat bé de veritat i no pel sol fet d'estar en un país estranger. Un amic que el va convidar al seu casament i que li va demanar a en Josep fés de padrí, que li llegís el poema a la seva futura dona, que estigués al seu costat durant tota la cerimònia. Un amic que era això: un amic.
I es veuen de lluny. I tots dos se somriuen. I se saluden alegres, contents, amb la mà. I s'apropen l'un a l'altre sense parar de somriure. I en Josep s'alegra molt de veure'l. I ell també s'alegra de veure en Josep. I en Josep es recrimina que faci tant temps des de l'últim cop que es van veure. I ell sembla estar pensant exactament el mateix. I arriben l'un davant de l'altre. I s'aturen. I es miren als ulls. I dubten: volen abraçar-se però no gosen: fa massa que no es veuen. No saben com reaccionarà l'altre. Acaben allargant una freda mà, insensible, aliena, vers l'altre. Una encaixada gris, indiferent. En Josep diu "hola" però vol dir molt més, vol dir "t'he trobat a faltar!", vol dir "anem a fer una cervesa?", vol dir, "et necessito". Ell li respon "hola". I no diu res més. I en Josep veu que no vol dir res més. Que està incòmode. Que no li agrada aquella situació. I ell, en Josep, també se sent incòmode ara. Tartamudeja un "bé...", l'altre el somriu i en Josep menteix dient "me'n vaig, que tinc pressa..." i l'altre afegeix un "sí, jo també" ple d'alleugeriment mentre s'allunya.

I en Josep es queda palplantat al mig de la vorera preguntant-se on van a parar les amistats mortes: a quin cementiri hi pot anar a portar flors per dignificar-ne el seu record...

9 de gen. 2011

a vegades (30)

A vegades en Josep es veu forçat a fer un regal a un quasi-desconegut. "Però què dius quasi-desconegut, si és el company de la meva cosina!", rondina la Maria. Doncs això, un quasi-desconegut. I clar que hi ha coses per regalar, clar que només cal anar a una botiga, deixar-hi els diners i sortir amb alguna andròmina inútil, amb algun estri que només servirà per omplir-se de pols, amb algun enginy que això de la tecnologia sembla tenir sempre sortida entre els nois d'aquesta generació... però el problema és escollir únicament una cosa! Pobre Josep. Quina varietat d'entriquells, de gammes cromàtiques, de formes, materials i preus. Quin mal de cap! Ell que només vol un regal per sortir del pas, per complir, per no haver d'aguantar els crits de la Maria... ara es troba de cap en aquest embolic. I comet l'error de demanar consell al venedor/a i realment està temptat de comprar un aparell màgic per ratllar les pastanagues sense necessitat d'haver-les de pelar i que, a més, fa la doble funció de bossa d'aigua calenta per les nits crues de l'hivern i, si convé, també es pot posar al microones per evitar que el menjar re-escalfat ho esquitxi tot. Una meravella, vaja. Com ha pogut viure la humanitat sense aquest invent! Però per sort la Maria ja fa temps que coneix a en Josep i no el deixa realitzar aquesta mena d'activitats de risc sol i l'acompanya sempre que va a comprar (tant és si es tracta d'uns calçotets per ell o d'un regal per un cosí segon de tercera generació al qual ni tan sols coneix) i l'atura abans que hagi pogut treure la cartera i li mostra què pot comprar per l'ocasió i, potser qualsevol altre s'enfadaria, es queixaria de no poder ni escollir quin regal farà, però davant la incertesa, en Josep ja està content que li facin la feina i compra el que escull la Maria.
Això sí, no pot evitar preguntar-se si no hauria més valgut la pena donar-li els diners a ella i així s'hauria estalviat els dubtes i el patiment.
Potser l'any que ve... potser...