a vegades(16)

A vegades en Josep es troba amb un dia de festa entre les mans. Un dia només per a ell. Sense la Maria. Sense ningú més. Només per a ell. I per a ell sol.
Se'l prepara, aquest dia de festa, amb il·lusió, amb ganes, perquè passa tantes poques vegades això de tenir temps per ell, que quan el dia és arribat, convé aprofitar-lo, que 24 hores no donen per gaire.
En Josep fa dies que mira el calendari de reüll, al dia que ell mateix ha encerclat de roig per recordar-se que aquell dia és seu.
Fa temps que pensa què farà. Si fos home de mar, potser es plantejaria d'anar a la platja, a sucarrimar-se a la platja que, es veu que si esquives un càncer de pell, agafes un bronzejat que hi ha qui envegen. Podria revolcar-se per la sorra, deixar que el cos s'empatxi de sol i, quan ja no en pugui absorvir més, llençar-se a l'aigua, a refrescar-se, a treure's aquella cremor del damunt. Perfecte. Per a aquells a qui els hi agrada. A en Josep, però, el deixa indiferent.
Si fos home de muntanya, de bosc endins, de passejades entre els arbres, es podria perdre per algun indret frondós i quedar-se embadalit pels jocs dels rajos solars intentant-se filtrar entre les fulles dels arbres. Però el bosc és ple de mosquits, rampells, animals feréstecs i, sobretot, pendents i més pendents.
Si fos home de consum, en Josep correria a les botigues a deixar-se el sou en qualsevol bajanada, alguna peça de roba que no necessités o algun artilugi electrònic que vesteix molt, però li servirà de poc. Però tampoc.

I què farà el pobre Josep amb el seu dia buit?
Doncs res.

I ell ho sap, però és tan bonic somiar amb tot allò que podria fer, que pel somni i prou ja mereix la pena de tenir un dia buit.
Encara que acabi sent un dia d'allò més avorrit.