16 de nov. 2012

A vegades (55)

A vegades a en Josep li sobren les hores. 
Una trobada important al vespre-nit li fan balderes les demés parts del dia. Li fan innecessàries totes aquelles hores que se situen impertinentment entremig. Però no hi pot fer res per allunyar-les del seu davant... ho intenta. Oi tant si ho intenta! Les escridassa, les foragita, les renya, les amenaça, les persegueix amb l'escombra... però no hi pot fer res: les hores segueixen allà, inamovibles. 
La Maria, en canvi, veient les giragonses desencaixades d'en Josep, ja fa estona que ha fugit a casa d'alguna amiga que l'aculli "mentre dura aquest brot de bogeria", que així és com se n'hi refereix la Maria. Així mateix és com ho anomenen les seves amigues que li recorden que elles ja fa temps que li diuen que aquest en Josep no és aigua clara, que vagi en compte, que qualsevol dia acabaran sortint als noticiaris... i la Maria es pregunta si hauria de canviar d'amigues.

Mentrestant, en Josep continua corrents per la casa nerviós, sense acabar de trobar aquella cadira, sofà, o taburet que apaivagui la seva angoixa. 
Perquè res pot aturar-la. Només el temps. Només el seu pas inevitable. Només la paciència. 
Però això en Josep no ho entendrà fins que no sigui tard, demà, o demà passat... avui toca estar nerviós.

18 d’oct. 2012

a vegades (54)


A vegades en Josep sap que ha d'anar a treballar, que la fatídica hora d'abandonar la casa, la Maria, el cafè, els amics, el sofà, la vida... està a punt d'arribar. 
Sap que no ho pot allargar més, que ahir ja va arribar tard, que avui toca compensar pel retràs, que avui és qüestió de fer creure que el que va passar el dia anterior va ser un error, que no va ser premeditat sinó producte d'algun estúpid accident logístic (trànsit, semàfors, problemes d'aparcament, que cadascú pensi quines excuses ha utilitzat i quines han funcionat). 
Avui cal arribar puntual per poder tornar a arribar tard demà.

Però és que avui està plovent a fora. Avui fa un dia gris, un dia de mandra i poca energia. Un dia perfecte per compartir amb la Maria. Un dia per estar a casa sense fer massa res, només deixant passar la tarda junts conversant...

"Potser" pensa en Josep, "demà podria anar-hi mitja hora abans... per compensar..."

12 de set. 2012

a vegades (53)

A vegades en Josep no té temps per res. Si tingués una agenda, faria setmanes que la tindria plena de notes, anotacions, reunions, trobades, cites, sopars, excursions, escapades, visites al metge, al podòleg, a l'oculista, al dentista... i més.

Una època en la qual els dies es queden curts, les hores ja no cundeixen prou i s'ha de prendre temps al son per poder seguir al ritme.
Una època en què tot s'ha de fer i no hi ha un segon per respirar.
Una època de presses, curses a l'autopista, àpats a mig menjar i amor a mig donar.
Una època que no té pietat, que ho reclama tot i no s'atura.
Una època que, de fet, li demostra a en Josep, com n'era d'avorrida abans la seva vida.

I que la Maria rondini perquè ja quasi no es veuen... doncs això ja forma part d'una altra època, la de les discussions, que està a punt d'arribar.

23 d’ag. 2012

a vegades (52)

A vegades en Josep té un dia estrany. Un dia que comença diferent, que el despertador no sona perquè ha saltat la corrent durant la nit, que no li importa perquè no té cap lloc on anar ni ningú que l'esperi: està de vacances. I la Maria també. Tots dos estan de vacances, però la calor és tan forta, l'agonia solar tan llarga, que no tenen ganes de fer res. Però al llit tampoc poden quedar-s'hi perquè ja fa estona que els llençols regalimen de suor. S'aixequen, es dutxen, esmorzen sense massa gana, de fet, en Josep fa una queixalada a un mini entrepà de pernil dolç i el torna a guardar a la nevera desganat perquè la calor priva de qualsevol altra sensació i llavors no saben què fer. El dia anterior havien tingut una sensació semblant, de letargi, d'apatia, però al final s'havien entretingut amb qualsevol bajanada i havien pogut matar el dia fins a la nit. Avui, però... és un dia peculiar.

En Josep agafa un llibre per matar l'estona, però la suor li cobreix els ulls i l'impedeix llegir. Es planteja de sortir a passejar, però quan obre la finestra, l'onada de foc que entra a casa seva li fa canviar d'idea ràpidament. Baixa la persiana, s'amaga a la penombra de la casa comprovant que, fins i tot quiet, sua.
Posa la tele, però la pèssima programació encara li encén més l'ànim. Engega l'ordinador i navega sense direcció d'una pàgina a una altra. Sense buscar res, sense trobar res.
I es desespera.
I tot just són quarts de deu.

I llavors la Maria li diu que se'n va a la platja, i ell no ho soporta, això de la platja, de passar calor, d'omplir-se de sorra, de veure cossos semi-nusos, però hi va perquè no té res més a fer, perquè creu que no pot fer res més. I es torra al sol tot i haver-se untat de crema d'alta protecció. I es tira a l'aigua, però l'aigua crema i aviat s'hi entreveuen masses gelatinoses en forma de meduses i corre a la tovallola amb un començament de picor a la cama. I ell diu que no és res, que només és una picadeta de res, però la cama se li posa tan vermella que la Maria el porta al socorrista que s'estava avorrint refugiat sota el seu parasol i l'unten de cremes i pomades i ara la cama ja no està vermella, sinó blanca, de tanta potinga com porta i en Josep es mareja: "és per culpa del sol" diu un socorrista, "potser és al·lèrgic a la picada de medusa", conjectura un altre conscient que cada dia tenim més al·lèrgies, més intoleràncies i més malalties. I recomanen a la Maria que porti a en Josep a un hospital, que li mirin la cama i això del mareig i la Maria, que ja ha passat de la preocupació a la ràbia, maleeix a en Josep per haver-se deixat picar per una medusa i per fer-li passar tot el matí a l'hospital. Però la Maria es queda curta, no s'hi passen tot el matí, sinó que quan arriba l'hora de dinar i l'hora de la migdiada encara són allà. Asseguts en les cadires metàl·liques, esperant que el metge de guàrdia, l'únic a qui no li han volgut donar vacances i que mostra la seva frustració amb cada client, els atengui.
A les sis entren a la consulta. 
A les sis i dos en surten.
En Josep no és al·lèrgic a les picades de les meduses, ni tampoc no ha patit cap insolació, el que li passa és que no ha menjat res per esmorzar i la gana li fa rodar el cap.

Si hagués pogut, la Maria l'hauria matat allà mateix. Però aquests actes de violència domèstica són molt millors quan es practiquen de portes endins, amb la comoditat i la intimitat de la pròpia llar, per tant, la Maria no diu res, tanca la boca fortament i condueix en silenci fins a casa.
I quan arriben... quan arriben cau la tormenta d'estiu que tots esperem durant tres mesos, aquella de llamps i trons, de trombes d'aigua i calamarsada, en forma de crits, retrets i renecs.
I en Josep l'escolta, clar que l'escolta, però mentrestant no perd el temps i s'omple la panxa de tot el que troba a la nevera. I la veritat és que es troba millor. Que el metge no s'ha equivocat pas.

I entre crits i talls de formatge, en Josep s'adona que ja són més de les set de la tarda, que aviat arribarà el capvespre, que el sol marxarà d'una vegada, que el dia per fi s'acabarà... i si no fos perquè hauria enfurismat encara més a la Maria, hauria pogut somriure.

20 de juny 2012

a vegades (51)

A vegades en Josep es troba atrapat en situacions incòmodes de les quals no en pot sortir. Situacions de les quals no se'n pot esmunyir només amb un "adéu" o un "he de marxar". Situacions en les quals es veu forçat a afrontar als demés. Sovint hostils. Sovint ofesos. 
I ell no les sap fer aquestes coses. 
La Maria fa anys que li ho retreu. Des de la primera nit, de fet. Quan, després d'una primera cita, d'un sopar bastant pobre i d'una passejada a casa d'ella per falta de diners per cotxe o metro, es van quedar palplantats davant de casa d'ella sense saber què més fer. Sense saber-ho ell, clar, la Maria sabia perfectament què volia, però en aquella època encara era massa jove per adonar-se que si volia una cosa l'havia d'agafar ella mateixa i no esperar a que els demés l'hi donessin. Si volia que en Josep li fes un petó de bona nit només calia que es llancés damunt dels seus llavis... si fos ara! 
Però aquella primera nit ella estava encarcarada pel pes de la cultura i l'educació esperant que en Josep es decidís a actuar. I en Josep, conscient que aquella era una d'aquelles vegades incòmodes en les quals estava atrapat i no se'n podria ensortir només amb un "adéu", esperava petrificat. Sense saber molt bé què esperava. Però esperant.

Fins que el pare de la Maria traié el cap per la finestra perquè ella ja feia vint minuts tard i la veié al portal de casa plantada davant d'aquell gamerús que ell no volia com a gendre i, amb quatre crits, la féu pujar a casa deixant a en Josep sol, però lliure.

Perquè, a vegades, aquestes situacions incòmodes senzillament s'esvaeixen.
D'altres, com aquesta, no.

14 de juny 2012

a vegades (50)

A vegades en Josep té molta pressa. Està incòmode assegut en un bar perquè sap que ha de fer moltes coses. No pot escoltar la conversa que s'escampa a la seva taula perquè té el cap ocupat amb tot allò que ha de fer. No pot respondre a les preguntes (poques) que li fan perquè no les ha sentides perquè les seves orelles només escolten els seus pensaments accelerats. 
Llavors, amb un gest de decisió poc usual en ell, tan poc que la Maria no n'hi havia vist mai cap abans, en Josep s'aixeca de la taula i, incapaç de dir per què, marxa amb un "he de marxar que..." sense acabar. Marxa tan ràpid, de fet, que s'oblida de pagar. 
Camina apressat camí amunt, intentant organitzar tota la feinada que ha de fer, intentant planificar com enquibir tot allò que vol fer en les poques hores que té un dia.
Va tan concentrat que no veu a gent que el saluda, amics que li mostren a mà alçada una salutació o veïns que li fan un gest de reconeixement amb el cap, un dir "ei, ens coneixem de vista, per això ens saludem discretament, sense dir-nos res perquè, de fet, tampoc tenim res a dir-nos, perquè, ben mirat, no ens coneixem de res, tampoc no sabríem de què parlar-nos si mai transcendíssim la barrera d'un simple gest de reconeixement amb el cap i ens aturéssim a parlar, per això molt millor que ens limitem a un breu gest amb el cap". 
Arriba a casa suat, tot i no fer massa calor: és la suor del pensament desbordat, de l'angoixa per totes les coses que ha d'arribar a fer.
Sense temps per treure's les sabates, s'asseu davant l'ordinador. Encara no té clar per on començarà. Distret, per guanyar uns segons mentre organitza mentalment l'agenda, entra al Twitter.
Tres hores després, quan arriba la Maria, encara no n'ha pogut sortir.

27 de maig 2012

a vegades (49)

A vegades en Josep treballa a casa. 
Poc i malament, clar, és en Josep. Però ho fa. 

La Maria se'l mira de reüll, múrria, com qui mira un nen petit que escampa totes les joguines per terra amb la voluntat ferma de construir una fortalesa inabastable, un castell gegantí i magnificent impossible de ser atacat per cap força externa. Un nen que hi dedica llargs minuts a reflexionar, amb les reflexions dels infants, sobre la millor manera d'edificar aquesta fortalesa, observant els materials dels quals disposa, catalogant-los per tamanys i característiques. Un nen que comença a alçar l'estructura sense assentar, primer una bona base i, a la tercera peça, se li ensorra tot l'edifici. Un nen que s'enfada i rebot les joguines contra el terra i se'n va plorant a buscar recer sota les faldilles de la mare.

Encara no cinc minuts després d'haver començat a treballar, en Josep renega tot llençant les eines pel terra i se'n va remugant cap a la Maria que ja feia estona que l'esperava.

3 de maig 2012

a vegades (48)


A vegades en Josep no té res a dir.

12 d’abr. 2012

a vegades (47)

A vegades en Josep es distreu al volant. Comença a pensar en tot allò que ha de fer quan arribi a la feina, els correus que ha de respondre, les trucades que ha de fer, els arxius que ha d'omplir, els documents que ha de classificar, els escrits que ha de realitzar, revisar, corregir, enviar, obrir, llegir, criticar, reenviar, comentar, arreglar, ampliar, retallar, esborrar, oblidar..., les reunions a les quals ha d'assistir, els dubtes que ha de resoldre, les persones amb qui ha de parlar, els cafès que ha de beure per mantenir els ulls oberts, el menú que escollirà al restaurant de la cantonada, la cara que farà a aquella amiga que en una nit inesperada de Setmana Santa el va buscar a la barra del bar sota la sorpresa mirada de la Maria (tot i que potser va ser ell, en Josep, qui, deixat endur per l'alcohol pres aquella nit, va descarregar tots els seus poders de seducció i encanteri damunt la noia... clar que si és així no cal patir perquè per altres coses, tampoc, però pel que fa a les arts amatòries, en Josep no serveix), quina excusa donarà al seu encarregat per no haver acabat l'informe que va prometre que acabaria abans del pont... i tantes i tantes altres coses que haurien omplert el seu cap si el clàxon d'un cotxe que li venia de cara no l'hagués despertat mostrant-li que feia estona que circulava pel carril contrari.

10 d’abr. 2012

a vegades (46)

A vegades en Josep surt al carrer. De nit. Quan ningú el veu. Mentre la Maria està dormint. Mentre els veïns s'estan discotint. Mentre el gos de la cantonada s'està plantejant deixant de bordar. Mentre els fanals pampalluguegen la seva ataronjada claror. 
En Josep surt al carrer sense saber on anar. Passeja distretament, sense fixar-se en res del camí. Sense mirar aquell tros de paper que, remogut pel vent, rebota una i altra vegada contra una paret de guix. Sense veure aquella flor de nit que ha decidit finalment florir ara que el bon temps comença a donar senyals de vida. Sense adonar-se que la farmàcia del final del carrer té la creu apagada perquè el farmacèutic que està de guàrdia vol fer veure que se n'ha oblidat pensant-se que així no el molestaran i el deixaran dormir tota la nit d'una tirada. Sense ser-ne conscient que Venus brilla més fort que mai com treient pit en aquesta nit estrellada. Sense sentir l'olor de la farina cuita que desprenen les fleques nocturnes. Sense notar la dolçor d'aquells primers croissants que prova l'ajudant de flequer mentre s'agafa un descans. Sense veure el cotxe de policia fent la ronda nocturna quatre carrers més avall. Sense viure l'emoció d'un petó robat en un parc amagat.

I s'atura.

Sense haver arribat enlloc. Sense motiu ni raó. S'atura.
No mira enlloc. No pensa en res. Fa mitja volta i retorna a casa.
Sense veure l'emoció d'una carícia conquistada. Sense veure el cotxe de policia aturat. Sense notar la dolçor dels croissants que els policies estan degustant. Sense sentir l'olor del pa acabat de fer que s'escapa per les persianes a mig obrir de les fleques. Sense ser-ne conscient que Venus ha deixat de ser l'estel de la nit per ser l'estel del matí. Sense adonar-se que el farmacèutic de guàrdia encara dorm ara que estan a punt d'arribar els farmacèutics de dia. Sense veure la timidesa d'aquella flor de nit que es replega damunt seu ara que el sol comença a sortir. Sense mirar aquell tros de paper que, aspirat pel vent artificial, és absorvit per la màquina de netejar els carrers.

Torna a casa. Al llit. Cinc minuts abans que sigui l'hora de despertar-se.

21 de febr. 2012

a vegades (45)


A vegades en Josep sent passes al pis de dalt i s'imagina com deuen ser els seus veïns.

Imagina una veïna voluptuosa, sexualment generosa, de les que es fan mirar pel carrer i a la qual ell hauria espiat rera les cortines d'adolescent.
Imagina un veí a l'atur que passeja nerviós per casa sense saber què fer amb ell mateix, amb les parets caient-li al damunt i els nervis destrossats.
Imagina un adolescent que ha decidit fer campana aprofitant que els seus pares estan treballant i ha tornat a casa d'amagat a jugar una estona més amb la consola perque està a punt de superar un nivell de no sé quin joc, però que resulta ser de vital importància.
Imagina una parella d'avis que porten tota la vida junts i que ara ja no tenen res a fer ni a dir-se i que s'asseuen pacients a esperar la mort.
Imagina una senyora divorciada de fa poc, que buida els armaris de tots els records d'aquell penques amb qui va estar casada durant 10 anys i que l'havia estat enganyant durant més de 12.
Imagina...

fins que recorda que ha no viu en un pis, que ara viu en una casa i que a sobre d'ell no hi ha ningú, només els records.

17 de gen. 2012

a vegades (44)

A vegades en Josep està concentrat en una tasca important, de vital transcendència com, per exemple, llegir el diari, i és distret per un moviment inesperat. 
Aixeca el cap, primer de manera inconscient per veure, quasi-instintivament, irracionalment, allò que ha captat el seu sub-conscient i ja no en pot apartar la mirada. 
Els seus ulls es queden fixats en allò que té al davant, el seu cap segueix els seus possibles moviments, la seva ment es buida, el diari que té entre mans deixa de tenir consistència, potser fins i tot cau al terra i ell no el recull, ni el veu caure: està absort amb allò que té al davant. 
Perquè de vegades, en Josep té un rampell estètic i queda fascinat per la bellesa en estat pur, per un moment sublim de perfecció visual, per un instant de correlació cromàtica i volumàica, per un precís i delicat moviment ondulant. 
Fins que la Maria el mata amb la mirada tot retreient-li que ja torna a mirar els pits de desconegudes.