A vegades en Josep es desperta amb la gola ressecada per culpa d'una nit freda i glaçada. En llevar-se vol desitjar "bon dia" a la Maria, però la veu amb prou feines li surt i el coll li crema de dolor; quan intenta esmorzar, els cereals no volen passar gorja avall, freguen agressius els contorns del coll provocant guspires internes i llàgrimes als ulls; l'aspirina que nega amb dos vasos d'aigua amb prou feines s'obre camí boca avall; i quan vol començar el dia, s'adona que ja de bon matí, no té forces per arrencar i s'asseu al sofà embolcallat amb una manta.
I dormiteja. I sua una febrada. I del·lira.
Quan es desperta, encara no cinc minuts després tot i que a ell li sembla que faci una setmana, la Maria ja està a punt per sortir i li recrimina que ell encara no ho estigui. Ell, sense ganes ni forces per discotir, posa la cara sota l'aixeta, s'esclareix una mica els cabells amb una pinta humida i es posa les sabates: ja està a punt. A punt no sap per a què, però ell ja ho està.