20 de nov. 2013

a vegades (59)

A vegades en Josep veu la llum a final del túnel. La llum. La de debò, no la que fa mesos que els polítics veuen en els seus viatges al·lucinògens. No la que busquen els místics en els seus intents de transcendir. No la que prometen les pel·lícules nordamericanes dels 60 i 70 que espera a tothom que mor per guiar-los el camí.
No.
En Josep veu la llum al final del túnel com s'apropa a ell a una velocitat constant de 90 kilòmetres per hora (que mulitiplicat per la constant progressió d'en Josep també a 90 kilòmetres per hora, segur que per alguna llei física que en Josep desconeix, combinada amb les mil forces de gravetat, fricció, desplaçament, i el principi d'incertesa, en realitat, tot va molt més ràpid del que ell es pensa. Però per un segon (un segon literari, clar, sense transposició real física) en Josep decideix canviar de carril, posar-se en contra direcció i anar a buscar, de cara, aquella llum del final del túnel.
No modifica la velocitat, no varia el seu estat, només canvia de carril.
I la llum s'apropa. I creix i decreix en intensitat perquè l'altre conductor no està disposat a perdre la vida en un coi de túnel perquè un sonat hagi decidit jugar a fer justes. Però en Josep no cedeix.
I ara també se sent, distintament, el so d'un clàxon que vol emfatitzar la funció de les llums creixents i decreixents; que vol remarcar que tot plegat és una bestiesa, que allò és realment perillós, que algú ens espera a casa aquella nit i no podem no arribar-hi...
I en Josep canvia de carril.
Sense saber per què, canvia i el vehicle del carril contrari passa a un mil·límetre de la seva finestreta increpant-lo sense deixar de fer sonar el clàxon. I en Josep atura el cotxe. Respira i es planteja què hi ha de real en tot plegat.
Agafa el telèfon i truca la Maria: avui van a sopar a casa d'uns amics.