A vegades en Josep perd el tren. Ja sigui perquè surt una mica més tard del compte de la feina, perquè es distreu massa camí de l'estació, perquè el tren s'ha avançat... pel que sigui, però el perd.
Per aquells que estan acostumats a tenir trens cada cinc, deu o quinze minuts, per aquells que ignoren que existeix una (infra)xarxa ferroviària que (des)comunica la capital del món mundial amb la resta de poblacions, perdre el tren no suposa un gran inconvenient. Per a en Josep que s'haurà d'esperar una hora en una miserable estació sense ombra ni recer a que passi el següent tren, doncs li suposa un gran entrebanc.
Una hora.
Al mig del sol de juliol.
Enmig del no-res de l'estació abandonada.
Una hora...
Si tingués telèfon trucaria a la Maria i li diria que arribarà tard, que li sap greu, que haurà de rebre als amics ella, que haurà de fer el sopar i parar taula sola, però és que el tren l'ha deixat a terra.
Si tingués telèfon li explicaria en quina situació es troba, quin paisatge tan desolador veu, quina xafogor insoportable li entorbuleix el cap.
Però és que si tingués telèfon hauria d'aguantar l'escridassada de la Maria per deixar-la sola preparant-ho tot.
Ja està bé el telèfon on està: no cal cridar el mal temps.
16 de jul. 2013
Subscriure's a:
Missatges (Atom)