22 de nov. 2010

a vegades (29)

A vegades l'atzar fa que en Josep i la Maria es quedin a casa sense fer res, sense presses ni neguits. Llavors, a vegades, surten a passejar, a veure el món que fa temps que tenien oblidat que es veu que les coses canvien a cada minut i ells feia temps que no se l'havien mirat. No pas per voluntat, no us penseu que de tafaners ja en són un bon munt aquests dos, sinó per la força del treball, és a dir, per l'enorme quantitat d'hores que han de passar a la feina que els obliga a només veure el món entre la foscor dels matins d'hivern, quan encara el sol no ha sortit, i de les nits obagues que el sol ja en fa de temps que ha fugit quan acaben la jornada. Perquè tothom sap que no és el mateix veure el món sota la distorsionadora imatge dels fanals del carrer. El món té un llum concret i una vida concreta que la llum artificial no li sap aportar, per molt potents que siguin els fanals.

D'altres vegades queden amb amics. Amb els amics, clar, que també tenen la fortuna de gaudir d'aquell temps lliure i que poden quedar amb ells en un dia, altrament, laboral. Solen ser trobades molt agradables, cafès que s'allargassen, xerrades que no tenen pressa ni final.

La majoria de vegades, però, es queden a casa. Descansen. No fan massa res. Viuen. Que ja és molt.

16 de nov. 2010

a vegades (28)

A vegades esperar és l'únic que pot fer en Josep. I esperar és el que fa. S'asseu. Agafa un llibre. El llegeix. N'agafa un altre. El devora també. I surt a passejar. Si tingués un gos el portaria ben cansat de tantes voltes com dóna, de tantes passejades que fa mentre espera. De tant en tant s'atura en algun bar, a prendre una cervesa, a matar el temps. De rebot sent les notícies a la televisió i confirma que no li interessa gens saber què està passant al món, que amb ell no van totes aquestes desgràcies i sensacions d'angoixa i fragilitat imposades. Ell només està aquí esperant. La resta són punyetes, invents per guanyar eleccions i per vendre més antidepressius. Torna a casa. Posa música. Mata una altra hora i, quan arriba l'hora de menjar, ho fa lentament, sense presses. Prepara menges elaborades, de llargues i intrincades preparacions que li prenen un bon grapat de minuts del seu inacabable dia. S'asseu i assaboreix les delicadeses sense massa gana. En deixa més de la meitat per la Maria que sempre arriba afamada. I renta els plats amb parsimònia. I s'asseu novament al sofà. I agafa un llibre i mata la tarda.

La Maria arriba al vespre. La vida retorna al mort pis. Conversen, riuen, esperen junts.
La Maria aprecia els tiberis que prepara en Josep i, després de sopar, paeix a cor que vols asseguda al sofà mentre acaba de narrar les aventures del dia.
A mitja nit van a dormir: un nou dia ha acabat.
Un dia menys d'espera, Josep. Aguanta.

9 de nov. 2010

a vegades (27)

A vegades en Josep i la Maria reben unes notícies tan fortes que no saben què fer-ne amb elles. Podrien esbombar-les per tot el veïnat, trucar a amics i família i comunicar-los el que ells saben, però dubten: així de grosses són les notícies. Són d'aquelles que, un cop dites, doncs no hi ha marxa endarrera. Un cop comunicades tot canvia. I en Josep i la Maria no saben si estan preparats per endegar aquest canvi, temen posar en marxa aquesta roda i no saber-ne seguir la corrent.
Ai, Josep! Ai, Maria! De vegades més val no assabentar-se de res. Si més no, dormirieu més tranquils a les nits.