20 de nov. 2013

a vegades (59)

A vegades en Josep veu la llum a final del túnel. La llum. La de debò, no la que fa mesos que els polítics veuen en els seus viatges al·lucinògens. No la que busquen els místics en els seus intents de transcendir. No la que prometen les pel·lícules nordamericanes dels 60 i 70 que espera a tothom que mor per guiar-los el camí.
No.
En Josep veu la llum al final del túnel com s'apropa a ell a una velocitat constant de 90 kilòmetres per hora (que mulitiplicat per la constant progressió d'en Josep també a 90 kilòmetres per hora, segur que per alguna llei física que en Josep desconeix, combinada amb les mil forces de gravetat, fricció, desplaçament, i el principi d'incertesa, en realitat, tot va molt més ràpid del que ell es pensa. Però per un segon (un segon literari, clar, sense transposició real física) en Josep decideix canviar de carril, posar-se en contra direcció i anar a buscar, de cara, aquella llum del final del túnel.
No modifica la velocitat, no varia el seu estat, només canvia de carril.
I la llum s'apropa. I creix i decreix en intensitat perquè l'altre conductor no està disposat a perdre la vida en un coi de túnel perquè un sonat hagi decidit jugar a fer justes. Però en Josep no cedeix.
I ara també se sent, distintament, el so d'un clàxon que vol emfatitzar la funció de les llums creixents i decreixents; que vol remarcar que tot plegat és una bestiesa, que allò és realment perillós, que algú ens espera a casa aquella nit i no podem no arribar-hi...
I en Josep canvia de carril.
Sense saber per què, canvia i el vehicle del carril contrari passa a un mil·límetre de la seva finestreta increpant-lo sense deixar de fer sonar el clàxon. I en Josep atura el cotxe. Respira i es planteja què hi ha de real en tot plegat.
Agafa el telèfon i truca la Maria: avui van a sopar a casa d'uns amics.

16 de jul. 2013

a vegades (58)

A vegades en Josep perd el tren. Ja sigui perquè surt una mica més tard del compte de la feina, perquè es distreu massa camí de l'estació, perquè el tren s'ha avançat... pel que sigui, però el perd.

Per aquells que estan acostumats a tenir trens cada cinc, deu o quinze minuts, per aquells que ignoren que existeix una (infra)xarxa ferroviària que (des)comunica la capital del món mundial amb la resta de poblacions, perdre el tren no suposa un gran inconvenient. Per a en Josep que s'haurà d'esperar una hora en una miserable estació sense ombra ni recer a que passi el següent tren, doncs li suposa un gran entrebanc.

Una hora.
Al mig del sol de juliol.
Enmig del no-res de l'estació abandonada.
Una hora...

Si tingués telèfon trucaria a la Maria i li diria que arribarà tard, que li sap greu, que haurà de rebre als amics ella, que haurà de fer el sopar i parar taula sola, però és que el tren l'ha deixat a terra.

Si tingués telèfon li explicaria en quina situació es troba, quin paisatge tan desolador veu, quina xafogor insoportable li entorbuleix el cap.

Però és que si tingués telèfon hauria d'aguantar l'escridassada de la Maria per deixar-la sola preparant-ho tot.

Ja està bé el telèfon on està: no cal cridar el mal temps.

6 de febr. 2013

a vegades (57)

A vegades en Josep perd la confiança amb la humanitat. 
I ho fa per molts motius, i cada un més pesant que l'anterior: pels enganys als quals està sotmès; per les mentides que obté com a úniques respostes; per la frustració. Pel fet d'haver dipositat la seva confiança en un altre membre d'aquesta espècie animal que li ha tocat compartir i ser decepcionat, vegada rera vegada, per aquest irresponsable element.

L'última ocasió no en va ser cap excepció.

Quan en Josep va rebre la trucada aquella nit, no s'ho podia creure. Clar que entenia les paraules, clar que comprenia el concepte exposat pel seu interlocutor, potser aquest era, precísament, el problema, que va entendre perfectament el missatge d'aquella trucada: una altra decepció. 
Una vegada més, la confiança dipositada en algú altre li havia sigut regurgitada a la cara en forma d'àcid tòxic. 
Una vegada més, la il·lusió ha estat trencada i en Josep es maleeix per haver caigut en el  mateix parany una altra vegada mentre es promet que aquesta serà l'última vegada que cometrà aquest error...

Per desgràcia, en Josep necessita als demés i no trigarà gaire en tornar-lo a cometre. I si no, temps al temps...

26 de gen. 2013

a vegades (56)



A vegades en josep no té temps per fer res, però no li importa perquè tampoc té res a fer.