A vegades a en Josep li sobren les hores.
Una trobada important al vespre-nit li fan balderes les demés parts del dia. Li fan innecessàries totes aquelles hores que se situen impertinentment entremig. Però no hi pot fer res per allunyar-les del seu davant... ho intenta. Oi tant si ho intenta! Les escridassa, les foragita, les renya, les amenaça, les persegueix amb l'escombra... però no hi pot fer res: les hores segueixen allà, inamovibles.
La Maria, en canvi, veient les giragonses desencaixades d'en Josep, ja fa estona que ha fugit a casa d'alguna amiga que l'aculli "mentre dura aquest brot de bogeria", que així és com se n'hi refereix la Maria. Així mateix és com ho anomenen les seves amigues que li recorden que elles ja fa temps que li diuen que aquest en Josep no és aigua clara, que vagi en compte, que qualsevol dia acabaran sortint als noticiaris... i la Maria es pregunta si hauria de canviar d'amigues.
Mentrestant, en Josep continua corrents per la casa nerviós, sense acabar de trobar aquella cadira, sofà, o taburet que apaivagui la seva angoixa.
Perquè res pot aturar-la. Només el temps. Només el seu pas inevitable. Només la paciència.
Però això en Josep no ho entendrà fins que no sigui tard, demà, o demà passat... avui toca estar nerviós.