12 d’abr. 2012

a vegades (47)

A vegades en Josep es distreu al volant. Comença a pensar en tot allò que ha de fer quan arribi a la feina, els correus que ha de respondre, les trucades que ha de fer, els arxius que ha d'omplir, els documents que ha de classificar, els escrits que ha de realitzar, revisar, corregir, enviar, obrir, llegir, criticar, reenviar, comentar, arreglar, ampliar, retallar, esborrar, oblidar..., les reunions a les quals ha d'assistir, els dubtes que ha de resoldre, les persones amb qui ha de parlar, els cafès que ha de beure per mantenir els ulls oberts, el menú que escollirà al restaurant de la cantonada, la cara que farà a aquella amiga que en una nit inesperada de Setmana Santa el va buscar a la barra del bar sota la sorpresa mirada de la Maria (tot i que potser va ser ell, en Josep, qui, deixat endur per l'alcohol pres aquella nit, va descarregar tots els seus poders de seducció i encanteri damunt la noia... clar que si és així no cal patir perquè per altres coses, tampoc, però pel que fa a les arts amatòries, en Josep no serveix), quina excusa donarà al seu encarregat per no haver acabat l'informe que va prometre que acabaria abans del pont... i tantes i tantes altres coses que haurien omplert el seu cap si el clàxon d'un cotxe que li venia de cara no l'hagués despertat mostrant-li que feia estona que circulava pel carril contrari.

10 d’abr. 2012

a vegades (46)

A vegades en Josep surt al carrer. De nit. Quan ningú el veu. Mentre la Maria està dormint. Mentre els veïns s'estan discotint. Mentre el gos de la cantonada s'està plantejant deixant de bordar. Mentre els fanals pampalluguegen la seva ataronjada claror. 
En Josep surt al carrer sense saber on anar. Passeja distretament, sense fixar-se en res del camí. Sense mirar aquell tros de paper que, remogut pel vent, rebota una i altra vegada contra una paret de guix. Sense veure aquella flor de nit que ha decidit finalment florir ara que el bon temps comença a donar senyals de vida. Sense adonar-se que la farmàcia del final del carrer té la creu apagada perquè el farmacèutic que està de guàrdia vol fer veure que se n'ha oblidat pensant-se que així no el molestaran i el deixaran dormir tota la nit d'una tirada. Sense ser-ne conscient que Venus brilla més fort que mai com treient pit en aquesta nit estrellada. Sense sentir l'olor de la farina cuita que desprenen les fleques nocturnes. Sense notar la dolçor d'aquells primers croissants que prova l'ajudant de flequer mentre s'agafa un descans. Sense veure el cotxe de policia fent la ronda nocturna quatre carrers més avall. Sense viure l'emoció d'un petó robat en un parc amagat.

I s'atura.

Sense haver arribat enlloc. Sense motiu ni raó. S'atura.
No mira enlloc. No pensa en res. Fa mitja volta i retorna a casa.
Sense veure l'emoció d'una carícia conquistada. Sense veure el cotxe de policia aturat. Sense notar la dolçor dels croissants que els policies estan degustant. Sense sentir l'olor del pa acabat de fer que s'escapa per les persianes a mig obrir de les fleques. Sense ser-ne conscient que Venus ha deixat de ser l'estel de la nit per ser l'estel del matí. Sense adonar-se que el farmacèutic de guàrdia encara dorm ara que estan a punt d'arribar els farmacèutics de dia. Sense veure la timidesa d'aquella flor de nit que es replega damunt seu ara que el sol comença a sortir. Sense mirar aquell tros de paper que, aspirat pel vent artificial, és absorvit per la màquina de netejar els carrers.

Torna a casa. Al llit. Cinc minuts abans que sigui l'hora de despertar-se.