a vegades (54)

A vegades en Josep sap que ha d'anar a treballar, que la fatídica hora d'abandonar la casa, la Maria, el cafè, els amics, el sofà, la vida... està a punt d'arribar. 

Sap que no ho pot allargar més, que ahir ja va arribar tard, que avui toca compensar pel retràs, que avui és qüestió de fer creure que el que va passar el dia anterior va ser un error, que no va ser premeditat sinó producte d'algun estúpid accident logístic (trànsit, semàfors, problemes d'aparcament, que cadascú pensi quines excuses ha utilitzat i quines han funcionat). 

Avui cal arribar puntual per poder tornar a arribar tard demà.

Però és que avui està plovent a fora. Avui fa un dia gris, un dia de mandra i poca energia. Un dia perfecte per compartir amb la Maria. Un dia per estar a casa sense fer massa res, només deixant passar la tarda junts conversant...

"Potser" pensa en Josep, "demà podria anar-hi mitja hora abans... per compensar..."

a vegades (50)

A vegades en Josep té molta pressa. Està incòmode assegut en un bar perquè sap que ha de fer moltes coses. No pot escoltar la conversa que s'escampa a la seva taula perquè té el cap ocupat amb tot allò que ha de fer. No pot respondre a les preguntes (poques) que li fan perquè no les ha sentides perquè les seves orelles només escolten els seus pensaments accelerats. 

Llavors, amb un gest de decisió poc usual en ell, tan poc que la Maria no n'hi havia vist mai cap abans, en Josep s'aixeca de la taula i, incapaç de dir per què, marxa amb un "he de marxar que..." sense acabar. Marxa tan ràpid, de fet, que s'oblida de pagar. 

Camina apressat camí amunt, intentant organitzar tota la feinada que ha de fer, intentant planificar com enquibir tot allò que vol fer en les poques hores que té un dia.

Va tan concentrat que no veu a gent que el saluda, amics que li mostren a mà alçada una salutació o veïns que li fan un gest de reconeixement amb el cap, un dir "ei, ens coneixem de vista, per això ens saludem discretament, sense dir-nos res perquè, de fet, tampoc tenim res a dir-nos, perquè, ben mirat, no ens coneixem de res, tampoc no sabríem de què parlar-nos si mai transcendíssim la barrera d'un simple gest de reconeixement amb el cap i ens aturéssim a parlar, per això molt millor que ens limitem a un breu gest amb el cap". 

Arriba a casa suat, tot i no fer massa calor: és la suor del pensament desbordat, de l'angoixa per totes les coses que ha d'arribar a fer.

Sense temps per treure's les sabates, s'asseu davant l'ordinador. Encara no té clar per on començarà. Distret, per guanyar uns segons mentre organitza mentalment l'agenda, entra al Twitter.

Tres hores després, quan arriba la Maria, encara no n'ha pogut sortir.

a vegades (49)

A vegades en Josep treballa a casa. 

Poc i malament, clar, és en Josep. Però ho fa. 

La Maria se'l mira de reüll, múrria, com qui mira un nen petit que escampa totes les joguines per terra amb la voluntat ferma de construir una fortalesa inabastable, un castell gegantí i magnificent impossible de ser atacat per cap força externa. Un nen que hi dedica llargs minuts a reflexionar, amb les reflexions dels infants, sobre la millor manera d'edificar aquesta fortalesa, observant els materials dels quals disposa, catalogant-los per tamanys i característiques. Un nen que comença a alçar l'estructura sense assentar, primer una bona base i, a la tercera peça, se li ensorra tot l'edifici. Un nen que s'enfada i rebot les joguines contra el terra i se'n va plorant a buscar recer sota les faldilles de la mare.

Encara no cinc minuts després d'haver començat a treballar, en Josep renega tot llençant les eines pel terra i se'n va remugant cap a la Maria que ja feia estona que l'esperava.

a vegades (47)

A vegades en Josep es distreu al volant. Comença a pensar en tot allò que ha de fer quan arribi a la feina, els correus que ha de respondre, les trucades que ha de fer, els arxius que ha d'omplir, els documents que ha de classificar, els escrits que ha de realitzar, revisar, corregir, enviar, obrir, llegir, criticar, reenviar, comentar, arreglar, ampliar, retallar, esborrar, oblidar..., les reunions a les quals ha d'assistir, els dubtes que ha de resoldre, les persones amb qui ha de parlar, els cafès que ha de beure per mantenir els ulls oberts, el menú que escollirà al restaurant de la cantonada, la cara que farà a aquella amiga que en una nit inesperada de Setmana Santa el va buscar a la barra del bar sota la sorpresa mirada de la Maria (tot i que potser va ser ell, en Josep, qui, deixat endur per l'alcohol pres aquella nit, va descarregar tots els seus poders de seducció i encanteri damunt la noia... clar que si és així no cal patir perquè per altres coses, tampoc, però pel que fa a les arts amatòries, en Josep no serveix), quina excusa donarà al seu encarregat per no haver acabat l'informe que va prometre que acabaria abans del pont... i tantes i tantes altres coses que haurien omplert el seu cap si el clàxon d'un cotxe que li venia de cara no l'hagués despertat mostrant-li que feia estona que circulava pel carril contrari.

a vegades (42)

A vegades és dilluns i a fora plou. La nit ha sigut nerviosa i de poques hores (moltes menys de les necessàries per a poder rendir plenament). La Maria l'ha despertat de males maneres i amb crits: la pluja ha fet saltar els ploms, els ploms saltats han assassinat el despertador, el despertador mort no ha pogut sonar a la hora prevista i la Maria s'ha adormit i ara fa tard a la feina. No és pas culpa d'en Josep, però pels crits d'ella, hom podria sentir-se inclinat a creure-ho.

A en Josep li agrada romancejar una mica més un cop la Maria ha marxat, aprofitar que els dilluns comença més tard a treballar i pot allargar les hores de son o, si més no, les d'horitzontalitat. Però avui, amb els crits de la Maria, amb els nervis, amb les presses mal gestionades, en Josep no pot dormir i es veu forçat a llevar-se, a ajudar a la Maria a tenir-ho tot a punt, a assegurar-se que no es deixi res, a mirar com marxa de casa precipitada i amb els nervis a flor de pell.

Un cop ella ja no hi és, en Josep intenta tornar al llit, intenta recuperar alguns instants del son que no ha tingut aquesta nit. Però és en va. Avui ja no podrà dormir més. S'aixeca, fa els seus rituals matinals, la seva sessió d'higiene personal, el seu esmorzar ensopit de cereals rics en fibra i el cafè rebullit i s'asseu al sofà amb un llibre a la mà. Intenta llegir, però després d'haver passat tres pàgines sense saber ni què ha llegit, es rendeix. Deixa el llibre, mira una estona com la pluja cau per la finestra i decideix que no sortirà pas, que no es vol mullar, que ja té un començament de constipat i no vol temptar més la sort. "Però, llavors, què faig?" es pregunta. Mira al seu voltant i no troba res a fer. Res li ve de gust, res l'anima. Va a l'habitació i veu el llit desfet, pensa en fer-lo, però li fa massa mandra, ja el farà més tard, quan estigui més necessitat de tenir una ocupació. Engega l'ordinador, repassa el correu i veu que no té res de nou. Bé, sí, tots els missatges sobre allargament de penis i demés parafernàlies sexuals que envaixen la seva compte diàriament però que ja ha après a conviure-hi com si no existissin. A part d'això, res. Està temptat de fullejar (digitalment) un diari, per saber què passa pel món, quanta gent més s'ha mort, quants atemptats, terratrèmols, violacions, robatoris, assassinats, estafes fiscals... s'han produït. Però no se'n veu capaç. Avui no té força per pair-ho. Para l'ordinador. 

S'aixeca desanimat i torna a mirar per la finestra. Encara plou. Dubta una estona i es torna a asseure al sofà. Amb la vista perduda enlloc, se li escapa un sospir. Un breu esbufec que sembla preguntar: "com passar aquest dilluns?" i com si hagués trobat la resposta a aquesta pregunta no plantejada, s'aixeca, va a la cuina, obra un armari i es posa una copa de whisky...

a vegades (39)

A vegades es fa de nit i en Josep ni se n'adona. Continua assegut fent feina com si li anés la vida, com si aquella paperassa fos l'únic que realment importés, com si la Maria no fes estona que està roncant a l'habitació del costat farta d'esperar-lo amb el nou conjunt que havia comprat pel seu aniversari i que només se'l posa quan vol follar amb ell. 

Però això en Josep no ho sap encara, ell està absent, absort en els maleïts documents i no s'adona que avui és un dia de celebració, que avui fa anys que es van conèixer, que avui toca rememorar l'amor inicial. Més fredament, més lentament, amb més distanciament i seny. Però avui toca.

Això no ho descobrirà fins més tard. Moltes hores més tard, quan els ulls li facin mal de tant de tenir-los fixats, quan el cap li caigui d'esgotament, quan les mans estiguin tacades fins al capdamunt de la tinta del bolígraf que no ha tingut temps d'assecar-se al paper, quan vagi a l'habitació (després de les seves ritualitats nocturnes: desvestir-se, rentar-se les dents, veure aigua, pixar... sempre en aquest ordre, aquí la propietat commutativa no funciona) i entri al llit xafogós pel cos de la Maria i, sense creure-s'ho del tot, vegi de reüll el conjunt que porta la Maria i el torni a mirar per assegurar-se'n i un somriure li aparegui al rostre, perquè aquella nit hi haurà sexe i s'apropi al cos adormit de la Maria i comenci a refregar-se contra ell, inconscient que ja ha fet tard, que la oferta tenia una data de caducitat i ell no l'ha sapigut aprofitar. 

Quan es giri enrabiat amb la Maria, amb el conjunt que porta, amb la seva erecció que no el deixa pensar i en la paperassa que li està privant de viure.

a vegades (20)

A vegades en Josep té un dia ben estrany. Es lleva i no té clar de si ho ha fet o si encara està somiant. El bony amagat al llençol al seu costat no sembla ser la Maria, malgrat se-ho, clar. L'aigua de la dutxa sembla sortir dos graus més freda que de costum, el sabó s'ha acabat i l'ha de re-omplir amb aigua. El bol de cereals està esquerdat i ell juraria que ahir, quan el va endreçar, no ho estava. No queda llet a la nevera. Es menja els cereals secs. I ho són molt, realment. Es pren un cafè de sobre perquè la cafetera sembla voler jugar a cuit i amagar i en Josep no està d'humor per aquestes coses de bon matí. Busca les claus del cotxe i no són allà on ell les deixa, cada dia, cada nit, consistentment, des de fa més de cinc anys. Surt al carrer, busca el cotxe, i només troba un adhesiu groc fluorescent: la grua ha decidit que des d'aquell matí no es pot aparcar en aquell carrer. "Doncs gràcies per avisar-me", pensa en Josep. "Doncs de res" li respondrien des de l'ajuntament i, per primera vegada, parlarien amb propietat. L'edifici de la feina està tancat. No hi ha cap cartell que n'anunciï el motiu. Senzillament, la porta està barrada. Doncs res, Josep, només tens dues opcions, esperar a veure si algú arriba o marxar. Ens decantem per la segona, que de la primera ja en coneixem el resultat: avorriment.
Així, doncs, en aquest dia tan estrany, en Josep es troba a les 9 del matí passejant pels carrers, sense res a fer ni ganes de fer massa res. No s'hi fixa, però si ho mirés, veuria que els carrers estan bastant buits avui, que ben poca gent ha decidit sortir a aquestes hores, que les botigues estan majoritariament tancades. En Josep, però, camina i camina i arriba a un bar, el de sempre, dels que no tanquen mai, i avui tampoc n'és una excepció, i demana un cafè amb gel que sembla que no però ja comença a fer calor que s'espera un dia calurós, i fulleja el diari distret mentre espera que l'hi portin: res de bo, el mateix de sempre, accidents, inundacions, violacions, desesperació... si no n'estigués ja immunitzat de tantes vegades com ho ha vist abans, un calfred el recorreria de dalt a baix, una angoixa s'implantaria al bell mig del pit i no el deixaria respirar. Però ara ja ni s'hi fixa, ni l'importa que els nens morin a Guatemala o que allaus de fang s'emportin mitja Xina, que un volcà deixi a mitja Europa sota els seus fums tòxics o que el número d'aturats pugi sense (i doncs què esperàveu, la mateixa paraula ja ho indica) aturador.
El cafè arriba, el pren sense interès. Paga. Marxa. Encara no són les deu que ja arriba a casa.
Posa les claus al pany, beu un vas d'aigua i, camí del bany, sent un soroll a l'habitació. Sorprès, entra sense saber què hi trobarà. I què hi esperaves trobar, Josep? Doncs la Maria plàcidament dormint.
"Però, Maria, què fas aquí?"
Però ella no respon, tan profund és el somni.
I en Josep insisteix.
"Maria, Maria!"
I s'ajuda amb les mans.
I, al final, la Maria mig obre els ulls. Remuga. Rondina.
"Què passa? Què vols? Deixa'm dormir!"
"Però, Maria, què hi fas al llit encara, que són quasi les 10!"
I ella se'l mira resignada, fa que no amb el cap i, tapant-se la cara amb el coixí, exclama:
"Josep, deixa'm en pau, que avui és diumenge!"
I no s'equivoca pas, la Maria, Josep, que avui és diumenge, que avui no has d'anar a treballar, que avui la vida s'atura, que estem a l'agost i la calor no et deixa dormir i ja confons el dia.
Pobre Josep, que poc que s'entén ell amb l'estiu. Ni amb la tardor. Ni amb l'hivern. Ni amb la primavera...

a vegades (11)

A vegades en Josep es queda a dinar a la feina. Se sorprèn a ell mateix i inverteix la seva hora de dinar a avançar coses que li han quedat pendents durant el matí, durant el dia anterior i, potser fins i tot, durant la passada setmana. Sí, en Josep tot i treure hores de sota les pedres, massa sovint es troba mancat de temps i es veu forçat a sacrificar el dinar. I sempre, sempre, recorda quan era petit i pensava que de gran només faria allò que voldria!

a vegades (7)

A vegades tot sembla anar bé. Vull dir que tot, tot, sembla tenir sentit. De sobte, et lleves i després d'haver plogut durant una setmana, avui fa un sol considerable i els carrers s'aixequen eixuts. Surts al carrer i el veí que feia dies que no et deia res perquè s'havia enfadat per alguna bestiesa de veïns, et somriu tot oblidant la disputa. Camí de la feina, la carretera està buida i pots anar tan ràpid com vulguis sense haver de patir per fer tard ni posar-te pedres al fetge perquè una excavadora davant teu et fa anar a 20 Km/h. Quan arribes a la feina, tothom està de bon humor, tothom ha tingut una bona nit i, vés per on, no els fa mandra treballar. A més, el divendres està cada cop més a prop, i això també anima. El dia et passa ràpidament i sense cap entrebanc, tot et surt rodat i tal i com ho havies planejat. I arribes a casa i et ve de gust fer un soparet bo, potser obrir una bona ampolla de vi i acabar la vetllada amb aquells que més t'estimes.

Un bon dia.

En Josep i la Maria també en tenen de dies d'aquests. I els gaudeixen d'allò més. Llàstima que s'acaben tan ràpid i mai se succeeixen els uns als altres.

O sigui que Josep, o sigui que Maria, a aprofitar-lo, que demà torna la realitat!

a vegades (3)

A vegades en Josep arriba tard a casa, cansat i amb cara de pocs amics. I, quan la Maria li pregunta què li passa, ell diu que no vol parlar de la feina.
I ella ho entén.
Sopen en silenci amb el xiuxiueig de fons de la vida real ocurrent set pisos per sota els seus peus, en el carrer. Amb el zum-zum constant d'una ciutat que no pot dormir, amb el remugar d'un ramat d'individus que pasturen els carrers buscant ferratge de bar en bar.
Potser miren alguna pel·lícula insulsa a la televisió, per matar la nit, per posar a dormir el cervell. I, abans de les 12, ja són al llit a punt de donar per acabat un altre dia.

Però en Josep no pot dormir: a l'endemà l'espera el mateix.