A vegades en Josep té molta pressa. Està incòmode assegut en un bar perquè sap que ha de fer moltes coses. No pot escoltar la conversa que s'escampa a la seva taula perquè té el cap ocupat amb tot allò que ha de fer. No pot respondre a les preguntes (poques) que li fan perquè no les ha sentides perquè les seves orelles només escolten els seus pensaments accelerats.
Llavors, amb un gest de decisió poc usual en ell, tan poc que la Maria no n'hi havia vist mai cap abans, en Josep s'aixeca de la taula i, incapaç de dir per què, marxa amb un "he de marxar que..." sense acabar. Marxa tan ràpid, de fet, que s'oblida de pagar.
Camina apressat camí amunt, intentant organitzar tota la feinada que ha de fer, intentant planificar com enquibir tot allò que vol fer en les poques hores que té un dia.
Va tan concentrat que no veu a gent que el saluda, amics que li mostren a mà alçada una salutació o veïns que li fan un gest de reconeixement amb el cap, un dir "ei, ens coneixem de vista, per això ens saludem discretament, sense dir-nos res perquè, de fet, tampoc tenim res a dir-nos, perquè, ben mirat, no ens coneixem de res, tampoc no sabríem de què parlar-nos si mai transcendíssim la barrera d'un simple gest de reconeixement amb el cap i ens aturéssim a parlar, per això molt millor que ens limitem a un breu gest amb el cap".
Arriba a casa suat, tot i no fer massa calor: és la suor del pensament desbordat, de l'angoixa per totes les coses que ha d'arribar a fer.
Sense temps per treure's les sabates, s'asseu davant l'ordinador. Encara no té clar per on començarà. Distret, per guanyar uns segons mentre organitza mentalment l'agenda, entra al Twitter.
Tres hores després, quan arriba la Maria, encara no n'ha pogut sortir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada