A vegades en Josep es troba atrapat en situacions incòmodes de les quals no en pot sortir. Situacions de les quals no se'n pot esmunyir només amb un "adéu" o un "he de marxar". Situacions en les quals es veu forçat a afrontar als demés. Sovint hostils. Sovint ofesos.
I ell no les sap fer aquestes coses.
La Maria fa anys que li ho retreu. Des de la primera nit, de fet. Quan, després d'una primera cita, d'un sopar bastant pobre i d'una passejada a casa d'ella per falta de diners per cotxe o metro, es van quedar palplantats davant de casa d'ella sense saber què més fer. Sense saber-ho ell, clar, la Maria sabia perfectament què volia, però en aquella època encara era massa jove per adonar-se que si volia una cosa l'havia d'agafar ella mateixa i no esperar a que els demés l'hi donessin. Si volia que en Josep li fes un petó de bona nit només calia que es llancés damunt dels seus llavis... si fos ara!
Però aquella primera nit ella estava encarcarada pel pes de la cultura i l'educació esperant que en Josep es decidís a actuar. I en Josep, conscient que aquella era una d'aquelles vegades incòmodes en les quals estava atrapat i no se'n podria ensortir només amb un "adéu", esperava petrificat. Sense saber molt bé què esperava. Però esperant.
Fins que el pare de la Maria traié el cap per la finestra perquè ella ja feia vint minuts tard i la veié al portal de casa plantada davant d'aquell gamerús que ell no volia com a gendre i, amb quatre crits, la féu pujar a casa deixant a en Josep sol, però lliure.
Perquè, a vegades, aquestes situacions incòmodes senzillament s'esvaeixen.
D'altres, com aquesta, no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada