24 d’oct. 2011

a vegades (42)

A vegades és dilluns i a fora plou. La nit ha sigut nerviosa i de poques hores (moltes menys de les necessàries per a poder rendir plenament). La Maria l'ha despertat de males maneres i amb crits: la pluja ha fet saltar els ploms, els ploms saltats han assassinat el despertador, el despertador mort no ha pogut sonar a la hora prevista i la Maria s'ha adormit i ara fa tard a la feina. No és pas culpa d'en Josep, però pels crits d'ella, hom podria sentir-se inclinat a creure-ho.

A en Josep li agrada romancejar una mica més un cop la Maria ha marxat, aprofitar que els dilluns comença més tard a treballar i pot allargar les hores de son o, si més no, les d'horitzontalitat. Però avui, amb els crits de la Maria, amb els nervis, amb les presses mal gestionades, en Josep no pot dormir i es veu forçat a llevar-se, a ajudar a la Maria a tenir-ho tot a punt, a assegurar-se que no es deixi res, a mirar com marxa de casa precipitada i amb els nervis a flor de pell.

Un cop ella ja no hi és, en Josep intenta tornar al llit, intenta recuperar alguns instants del son que no ha tingut aquesta nit. Però és en va. Avui ja no podrà dormir més. S'aixeca, fa els seus rituals matinals, la seva sessió d'higiene personal, el seu esmorzar ensopit de cereals rics en fibra i el cafè rebullit i s'asseu al sofà amb un llibre a la mà. Intenta llegir, però després d'haver passat tres pàgines sense saber ni què ha llegit, es rendeix. Deixa el llibre, mira una estona com la pluja cau per la finestra i decideix que no sortirà pas, que no es vol mullar, que ja té un començament de constipat i no vol temptar més la sort. "Però, llavors, què faig?" es pregunta. Mira al seu voltant i no troba res a fer. Res li ve de gust, res l'anima. Va a l'habitació i veu el llit desfet, pensa en fer-lo, però li fa massa mandra, ja el farà més tard, quan estigui més necessitat de tenir una ocupació. Engega l'ordinador, repassa el correu i veu que no té res de nou. Bé, sí, tots els missatges sobre allargament de penis i demés parafernàlies sexuals que envaixen la seva compte diàriament però que ja ha après a conviure-hi com si no existissin. A part d'això, res. Està temptat de fullejar (digitalment) un diari, per saber què passa pel món, quanta gent més s'ha mort, quants atemptats, terratrèmols, violacions, robatoris, assassinats, estafes fiscals... s'han produït. Però no se'n veu capaç. Avui no té força per pair-ho. Para l'ordinador. 

S'aixeca desanimat i torna a mirar per la finestra. Encara plou. Dubta una estona i es torna a asseure al sofà. Amb la vista perduda enlloc, se li escapa un sospir. Un breu esbufec que sembla preguntar: "com passar aquest dilluns?" i com si hagués trobat la resposta a aquesta pregunta no plantejada, s'aixeca, va a la cuina, obra un armari i es posa una copa de whisky...

14 d’oct. 2011

a vegades (41)

A vegades en Josep rep una trucada al mòbil, ell que té un aparell tan desusat que ja ni recorda com sona, i la casualitat fa que no arribi a temps a respondre. 
Llavors, nerviós, com si aquella fos la trucada més important de la seva vida, com si d'aquella conversa en depengués el seu present i el seu futur, busca la informació d'aquell qui l'ha trucat. Remena tecles i botons intentant recordar com funcionava el maleït aparell. Descobreix opcions de l'enginy que ell ni sabia que existissin, i encara menys que el seu artilugi les tingués. Es perd encegat per les llumetes de la pantalla multicolora, de qualitat extraordinària i de definició superior. Desapareix rere un espès bosc d'icones entrellaçades que semblen conspirar contra seu. Es submergeix en un oceà intergalàctic sense barca, ni patró que el puguin guiar en aquesta navegació. 
I, després de tres hores de batalla desigual amb una màquina que té totes les de guanyar, en Josep es rendeix. 
Maleeix l'aparell, maleeix a la Maria per haver-li regalat una peça d'enginyeria aeronàutica tan complicada d'utilitzar, maleeix a aquell desconsiderat que l'ha trucat i li ha fet perdre tres hores de la seva vida i para el telèfon perquè la desgràcia no es torni a produir.

10 d’oct. 2011

a vegades (40)

A vegades en Josep es troba dormint en un indret que li resulta desconegut. Potser hi té la Maria al costat, potser la seva buidor marcant-se al llit. Sigui com sigui, però, la nit resulta diferent. 
Les seves rutines pre-tancar els ulls són diferents, per començar. Potser aquell dia no llegirà abans d'enllitar-se, potser perdrà els darrers minuts de dia observant el mutat paisatge que li proporciona la finestra. Això en els casos que la fortuna li hagi permès dormir en un lloc amb finestra o amb un paisatge digne de ser observat més de tres segons seguits. Que tampoc és massa complicat perquè en Josep és home de fàcil embadaliment i qualsevol cosa el distreu, encara que sigui el vol errant i avorrit d'un ocell donant voltes damunt d'un arbre.

Si l'habitació és fosca, hermètica, claustrofófica i sense finestres, llavors potser en Josep invertirà els darrers minuts abans de dormir estudiant-ne els seus racons. No els d'ell, que ja els té més que estudiats i l'avorreixen somerament, sinó els de l'habitació. Els desperfectes que, inevitablement, se li mostren davant dels ulls, les esquerdes del sostre, les teranyines, les portes escantonades, el fluorescent que fa pampallugues, la rajola traïdora que s'alça lleugerament més que les altres... hi ha tants desperfectes i tantes beneiteries que poden captar l'atenció d'en Josep, que mai té temps d'avorrir-se en una habitació nova.

El procés d'higiene personal també serà diferent. Massa sovint s'haurà oblidat d'agafar el raspall de dents, o la pasta dentífrica o les dues coses. Això acostuma a passar quan es troba sol, quan la Maria no l'acompanya en aquesta cambra desconeguda, quan s'adona que s'ha acostumat a dependre d'ella per aquestes coses. Llavors, lluny d'enfurismar-se, senzillament decideix anar a dormir sense extreure els trossos d'enciam que se li veuen verdejar encara entre dent i dent.

Sí, els dies que en Josep es troba dormint en un indret que li resulta desconegut són diferents. Però sempre tenen una característica comuna, un fet del qual ell en pot estar del tot convençut: no importa on estigui situada aquesta desconeguda habitació, en quin inhòspit cul del món, no importa la seva comoditat o austeritat, sempre, i això és sempre, en Josep sap que passarà una nit en blanc.