a vegades (42)

A vegades és dilluns i a fora plou. La nit ha sigut nerviosa i de poques hores (moltes menys de les necessàries per a poder rendir plenament). La Maria l'ha despertat de males maneres i amb crits: la pluja ha fet saltar els ploms, els ploms saltats han assassinat el despertador, el despertador mort no ha pogut sonar a la hora prevista i la Maria s'ha adormit i ara fa tard a la feina. No és pas culpa d'en Josep, però pels crits d'ella, hom podria sentir-se inclinat a creure-ho.

A en Josep li agrada romancejar una mica més un cop la Maria ha marxat, aprofitar que els dilluns comença més tard a treballar i pot allargar les hores de son o, si més no, les d'horitzontalitat. Però avui, amb els crits de la Maria, amb els nervis, amb les presses mal gestionades, en Josep no pot dormir i es veu forçat a llevar-se, a ajudar a la Maria a tenir-ho tot a punt, a assegurar-se que no es deixi res, a mirar com marxa de casa precipitada i amb els nervis a flor de pell.

Un cop ella ja no hi és, en Josep intenta tornar al llit, intenta recuperar alguns instants del son que no ha tingut aquesta nit. Però és en va. Avui ja no podrà dormir més. S'aixeca, fa els seus rituals matinals, la seva sessió d'higiene personal, el seu esmorzar ensopit de cereals rics en fibra i el cafè rebullit i s'asseu al sofà amb un llibre a la mà. Intenta llegir, però després d'haver passat tres pàgines sense saber ni què ha llegit, es rendeix. Deixa el llibre, mira una estona com la pluja cau per la finestra i decideix que no sortirà pas, que no es vol mullar, que ja té un començament de constipat i no vol temptar més la sort. "Però, llavors, què faig?" es pregunta. Mira al seu voltant i no troba res a fer. Res li ve de gust, res l'anima. Va a l'habitació i veu el llit desfet, pensa en fer-lo, però li fa massa mandra, ja el farà més tard, quan estigui més necessitat de tenir una ocupació. Engega l'ordinador, repassa el correu i veu que no té res de nou. Bé, sí, tots els missatges sobre allargament de penis i demés parafernàlies sexuals que envaixen la seva compte diàriament però que ja ha après a conviure-hi com si no existissin. A part d'això, res. Està temptat de fullejar (digitalment) un diari, per saber què passa pel món, quanta gent més s'ha mort, quants atemptats, terratrèmols, violacions, robatoris, assassinats, estafes fiscals... s'han produït. Però no se'n veu capaç. Avui no té força per pair-ho. Para l'ordinador. 

S'aixeca desanimat i torna a mirar per la finestra. Encara plou. Dubta una estona i es torna a asseure al sofà. Amb la vista perduda enlloc, se li escapa un sospir. Un breu esbufec que sembla preguntar: "com passar aquest dilluns?" i com si hagués trobat la resposta a aquesta pregunta no plantejada, s'aixeca, va a la cuina, obra un armari i es posa una copa de whisky...