A vegades en Josep té un dia estrany. Un dia que comença diferent, que el despertador no sona perquè ha saltat la corrent durant la nit, que no li importa perquè no té cap lloc on anar ni ningú que l'esperi: està de vacances. I la Maria també. Tots dos estan de vacances, però la calor és tan forta, l'agonia solar tan llarga, que no tenen ganes de fer res. Però al llit tampoc poden quedar-s'hi perquè ja fa estona que els llençols regalimen de suor. S'aixequen, es dutxen, esmorzen sense massa gana, de fet, en Josep fa una queixalada a un mini entrepà de pernil dolç i el torna a guardar a la nevera desganat perquè la calor priva de qualsevol altra sensació i llavors no saben què fer. El dia anterior havien tingut una sensació semblant, de letargi, d'apatia, però al final s'havien entretingut amb qualsevol bajanada i havien pogut matar el dia fins a la nit. Avui, però... és un dia peculiar.
En Josep agafa un llibre per matar l'estona, però la suor li cobreix els ulls i l'impedeix llegir. Es planteja de sortir a passejar, però quan obre la finestra, l'onada de foc que entra a casa seva li fa canviar d'idea ràpidament. Baixa la persiana, s'amaga a la penombra de la casa comprovant que, fins i tot quiet, sua.
Posa la tele, però la pèssima programació encara li encén més l'ànim. Engega l'ordinador i navega sense direcció d'una pàgina a una altra. Sense buscar res, sense trobar res.
I es desespera.
I tot just són quarts de deu.
I llavors la Maria li diu que se'n va a la platja, i ell no ho soporta, això de la platja, de passar calor, d'omplir-se de sorra, de veure cossos semi-nusos, però hi va perquè no té res més a fer, perquè creu que no pot fer res més. I es torra al sol tot i haver-se untat de crema d'alta protecció. I es tira a l'aigua, però l'aigua crema i aviat s'hi entreveuen masses gelatinoses en forma de meduses i corre a la tovallola amb un començament de picor a la cama. I ell diu que no és res, que només és una picadeta de res, però la cama se li posa tan vermella que la Maria el porta al socorrista que s'estava avorrint refugiat sota el seu parasol i l'unten de cremes i pomades i ara la cama ja no està vermella, sinó blanca, de tanta potinga com porta i en Josep es mareja: "és per culpa del sol" diu un socorrista, "potser és al·lèrgic a la picada de medusa", conjectura un altre conscient que cada dia tenim més al·lèrgies, més intoleràncies i més malalties. I recomanen a la Maria que porti a en Josep a un hospital, que li mirin la cama i això del mareig i la Maria, que ja ha passat de la preocupació a la ràbia, maleeix a en Josep per haver-se deixat picar per una medusa i per fer-li passar tot el matí a l'hospital. Però la Maria es queda curta, no s'hi passen tot el matí, sinó que quan arriba l'hora de dinar i l'hora de la migdiada encara són allà. Asseguts en les cadires metàl·liques, esperant que el metge de guàrdia, l'únic a qui no li han volgut donar vacances i que mostra la seva frustració amb cada client, els atengui.
A les sis entren a la consulta.
A les sis i dos en surten.
En Josep no és al·lèrgic a les picades de les meduses, ni tampoc no ha patit cap insolació, el que li passa és que no ha menjat res per esmorzar i la gana li fa rodar el cap.
Si hagués pogut, la Maria l'hauria matat allà mateix. Però aquests actes de violència domèstica són molt millors quan es practiquen de portes endins, amb la comoditat i la intimitat de la pròpia llar, per tant, la Maria no diu res, tanca la boca fortament i condueix en silenci fins a casa.
I quan arriben... quan arriben cau la tormenta d'estiu que tots esperem durant tres mesos, aquella de llamps i trons, de trombes d'aigua i calamarsada, en forma de crits, retrets i renecs.
I en Josep l'escolta, clar que l'escolta, però mentrestant no perd el temps i s'omple la panxa de tot el que troba a la nevera. I la veritat és que es troba millor. Que el metge no s'ha equivocat pas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada