A vegades en Josep troba a faltar a la Maria. Amb l'arribada de la tardor, amb la proximitat del canvi horari, de les nits llargues i les gebrades, en Josep troba a faltar a la Maria.
A l'estiu tot és diferent, la vida esclata, la gent surt al carrer, els somriures es dilaten i les preocupacions fugen de les altes temperatures. Llavors en Josep pastura feliç pel món aliè a la Maria, totalment desinteressat de si hi ha algú al seu costat o de si camina sol. A l'estiu, ningú està sol perquè tothom és fora i tothom està amb tothom.
Però a l'hivern... la humitat es fica dins dels ossos, la fredor ens fa sentir petits, insegurs, vulnerables. Per això en Josep troba a faltar a la Maria. Per això se sent tan desemperat. Fins i tot quan la Maria només ha sortit a comprar el pà.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris estiu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris estiu. Mostrar tots els missatges
5 d’oct. 2010
21 d’ag. 2010
a vegades (20)
A vegades en Josep té un dia ben estrany. Es lleva i no té clar de si ho ha fet o si encara està somiant. El bony amagat al llençol al seu costat no sembla ser la Maria, malgrat se-ho, clar. L'aigua de la dutxa sembla sortir dos graus més freda que de costum, el sabó s'ha acabat i l'ha de re-omplir amb aigua. El bol de cereals està esquerdat i ell juraria que ahir, quan el va endreçar, no ho estava. No queda llet a la nevera. Es menja els cereals secs. I ho són molt, realment. Es pren un cafè de sobre perquè la cafetera sembla voler jugar a cuit i amagar i en Josep no està d'humor per aquestes coses de bon matí. Busca les claus del cotxe i no són allà on ell les deixa, cada dia, cada nit, consistentment, des de fa més de cinc anys. Surt al carrer, busca el cotxe, i només troba un adhesiu groc fluorescent: la grua ha decidit que des d'aquell matí no es pot aparcar en aquell carrer. "Doncs gràcies per avisar-me", pensa en Josep. "Doncs de res" li respondrien des de l'ajuntament i, per primera vegada, parlarien amb propietat. L'edifici de la feina està tancat. No hi ha cap cartell que n'anunciï el motiu. Senzillament, la porta està barrada. Doncs res, Josep, només tens dues opcions, esperar a veure si algú arriba o marxar. Ens decantem per la segona, que de la primera ja en coneixem el resultat: avorriment.
Així, doncs, en aquest dia tan estrany, en Josep es troba a les 9 del matí passejant pels carrers, sense res a fer ni ganes de fer massa res. No s'hi fixa, però si ho mirés, veuria que els carrers estan bastant buits avui, que ben poca gent ha decidit sortir a aquestes hores, que les botigues estan majoritariament tancades. En Josep, però, camina i camina i arriba a un bar, el de sempre, dels que no tanquen mai, i avui tampoc n'és una excepció, i demana un cafè amb gel que sembla que no però ja comença a fer calor que s'espera un dia calurós, i fulleja el diari distret mentre espera que l'hi portin: res de bo, el mateix de sempre, accidents, inundacions, violacions, desesperació... si no n'estigués ja immunitzat de tantes vegades com ho ha vist abans, un calfred el recorreria de dalt a baix, una angoixa s'implantaria al bell mig del pit i no el deixaria respirar. Però ara ja ni s'hi fixa, ni l'importa que els nens morin a Guatemala o que allaus de fang s'emportin mitja Xina, que un volcà deixi a mitja Europa sota els seus fums tòxics o que el número d'aturats pugi sense (i doncs què esperàveu, la mateixa paraula ja ho indica) aturador.
El cafè arriba, el pren sense interès. Paga. Marxa. Encara no són les deu que ja arriba a casa.
Posa les claus al pany, beu un vas d'aigua i, camí del bany, sent un soroll a l'habitació. Sorprès, entra sense saber què hi trobarà. I què hi esperaves trobar, Josep? Doncs la Maria plàcidament dormint.
"Però, Maria, què fas aquí?"
Però ella no respon, tan profund és el somni.
I en Josep insisteix.
"Maria, Maria!"
I s'ajuda amb les mans.
I, al final, la Maria mig obre els ulls. Remuga. Rondina.
"Què passa? Què vols? Deixa'm dormir!"
"Però, Maria, què hi fas al llit encara, que són quasi les 10!"
I ella se'l mira resignada, fa que no amb el cap i, tapant-se la cara amb el coixí, exclama:
"Josep, deixa'm en pau, que avui és diumenge!"
I no s'equivoca pas, la Maria, Josep, que avui és diumenge, que avui no has d'anar a treballar, que avui la vida s'atura, que estem a l'agost i la calor no et deixa dormir i ja confons el dia.
Pobre Josep, que poc que s'entén ell amb l'estiu. Ni amb la tardor. Ni amb l'hivern. Ni amb la primavera...
Així, doncs, en aquest dia tan estrany, en Josep es troba a les 9 del matí passejant pels carrers, sense res a fer ni ganes de fer massa res. No s'hi fixa, però si ho mirés, veuria que els carrers estan bastant buits avui, que ben poca gent ha decidit sortir a aquestes hores, que les botigues estan majoritariament tancades. En Josep, però, camina i camina i arriba a un bar, el de sempre, dels que no tanquen mai, i avui tampoc n'és una excepció, i demana un cafè amb gel que sembla que no però ja comença a fer calor que s'espera un dia calurós, i fulleja el diari distret mentre espera que l'hi portin: res de bo, el mateix de sempre, accidents, inundacions, violacions, desesperació... si no n'estigués ja immunitzat de tantes vegades com ho ha vist abans, un calfred el recorreria de dalt a baix, una angoixa s'implantaria al bell mig del pit i no el deixaria respirar. Però ara ja ni s'hi fixa, ni l'importa que els nens morin a Guatemala o que allaus de fang s'emportin mitja Xina, que un volcà deixi a mitja Europa sota els seus fums tòxics o que el número d'aturats pugi sense (i doncs què esperàveu, la mateixa paraula ja ho indica) aturador.
El cafè arriba, el pren sense interès. Paga. Marxa. Encara no són les deu que ja arriba a casa.
Posa les claus al pany, beu un vas d'aigua i, camí del bany, sent un soroll a l'habitació. Sorprès, entra sense saber què hi trobarà. I què hi esperaves trobar, Josep? Doncs la Maria plàcidament dormint.
"Però, Maria, què fas aquí?"
Però ella no respon, tan profund és el somni.
I en Josep insisteix.
"Maria, Maria!"
I s'ajuda amb les mans.
I, al final, la Maria mig obre els ulls. Remuga. Rondina.
"Què passa? Què vols? Deixa'm dormir!"
"Però, Maria, què hi fas al llit encara, que són quasi les 10!"
I ella se'l mira resignada, fa que no amb el cap i, tapant-se la cara amb el coixí, exclama:
"Josep, deixa'm en pau, que avui és diumenge!"
I no s'equivoca pas, la Maria, Josep, que avui és diumenge, que avui no has d'anar a treballar, que avui la vida s'atura, que estem a l'agost i la calor no et deixa dormir i ja confons el dia.
Pobre Josep, que poc que s'entén ell amb l'estiu. Ni amb la tardor. Ni amb l'hivern. Ni amb la primavera...
4 d’ag. 2010
a vegades (19)
A vegades és dilluns i els dilluns, al cine del poble del costat, és el dia de l'espectador i en Josep i la Maria, conscients de la seva precària situació econòmica, decideixen que és el millor dia per anar al cinema. Potser l'únic dia tenint en compte la baixa qualitat de les pel·lícules exhibides. De deu sales que hi ha, de deu propostes diferents, rares vegades n'hi ha una que se salvi, una que faci que la balança qualitat-preu s'anivelli. Per això, quan passa, convé aprofitar-ho.
I si és dilluns, millor que millor.
Llavors en Josep i la Maria surten contents de casa, nerviosos, fins i tot, van al cine, i això fa gràcia vulguis que no. Pugen al cotxe, sortegen les cues que sempre es formen a l'entrada del poble del costat, que la platja es veu que tira molt entre els conductors, i es planten davant el mostrador del cinema.
I, a vegades, la conversa és fluïda, la transacció senzilla: volem dues entrades per la sala 1 o 2 (que les de més alta numeració, en tant que més grans, més còmodes i millor equipades estan reservades per les pel·lícules més taquilleres i, per què no dir-ho adolescentment crispeteres), les entrades són donades, els diners pagats, i tots contents.
D'altres vegades, i amb l'arribada de l'estiu sembla que s'accentua encara més, en Josep i la Maria es troben davant l'angoixant pregunta: " al davant o al darrera?"
Ai vés quin mal de cap! pensa en Josep.
Estarem atapeïts com en una llauna de sardines, pensa la Maria.
I es miren l'un a l'altra tot preguntant-se què és millor. Tot i que ambdós ho saben perfectament: el bell centre.
Al davant de la sala hauran d'aixecar el coll en excés, fent una mala postura que ,a les seves edats, ja els comença a passar factura.
Al darrera de tot, hauran d'aguditzar la vista i tinguent la vista cansada com ja tenen a hores d'ara, ben poca cosa acabaran veient.
Així doncs, quina opció els queda?
Doncs agrair al noi/noia la informació (que no amabilitat perquè als pobres no els paguen prou per ser amables) i tornar cap al cotxe, cap al poble, cap a casa. Cap a un altre llarg i inacabable capvespre d'estiu sense res per fer ni esma de fer res.
I si és dilluns, millor que millor.
Llavors en Josep i la Maria surten contents de casa, nerviosos, fins i tot, van al cine, i això fa gràcia vulguis que no. Pugen al cotxe, sortegen les cues que sempre es formen a l'entrada del poble del costat, que la platja es veu que tira molt entre els conductors, i es planten davant el mostrador del cinema.
I, a vegades, la conversa és fluïda, la transacció senzilla: volem dues entrades per la sala 1 o 2 (que les de més alta numeració, en tant que més grans, més còmodes i millor equipades estan reservades per les pel·lícules més taquilleres i, per què no dir-ho adolescentment crispeteres), les entrades són donades, els diners pagats, i tots contents.
D'altres vegades, i amb l'arribada de l'estiu sembla que s'accentua encara més, en Josep i la Maria es troben davant l'angoixant pregunta: " al davant o al darrera?"
Ai vés quin mal de cap! pensa en Josep.
Estarem atapeïts com en una llauna de sardines, pensa la Maria.
I es miren l'un a l'altra tot preguntant-se què és millor. Tot i que ambdós ho saben perfectament: el bell centre.
Al davant de la sala hauran d'aixecar el coll en excés, fent una mala postura que ,a les seves edats, ja els comença a passar factura.
Al darrera de tot, hauran d'aguditzar la vista i tinguent la vista cansada com ja tenen a hores d'ara, ben poca cosa acabaran veient.
Així doncs, quina opció els queda?
Doncs agrair al noi/noia la informació (que no amabilitat perquè als pobres no els paguen prou per ser amables) i tornar cap al cotxe, cap al poble, cap a casa. Cap a un altre llarg i inacabable capvespre d'estiu sense res per fer ni esma de fer res.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)