a vegades (20)

A vegades en Josep té un dia ben estrany. Es lleva i no té clar de si ho ha fet o si encara està somiant. El bony amagat al llençol al seu costat no sembla ser la Maria, malgrat se-ho, clar. L'aigua de la dutxa sembla sortir dos graus més freda que de costum, el sabó s'ha acabat i l'ha de re-omplir amb aigua. El bol de cereals està esquerdat i ell juraria que ahir, quan el va endreçar, no ho estava. No queda llet a la nevera. Es menja els cereals secs. I ho són molt, realment. Es pren un cafè de sobre perquè la cafetera sembla voler jugar a cuit i amagar i en Josep no està d'humor per aquestes coses de bon matí. Busca les claus del cotxe i no són allà on ell les deixa, cada dia, cada nit, consistentment, des de fa més de cinc anys. Surt al carrer, busca el cotxe, i només troba un adhesiu groc fluorescent: la grua ha decidit que des d'aquell matí no es pot aparcar en aquell carrer. "Doncs gràcies per avisar-me", pensa en Josep. "Doncs de res" li respondrien des de l'ajuntament i, per primera vegada, parlarien amb propietat. L'edifici de la feina està tancat. No hi ha cap cartell que n'anunciï el motiu. Senzillament, la porta està barrada. Doncs res, Josep, només tens dues opcions, esperar a veure si algú arriba o marxar. Ens decantem per la segona, que de la primera ja en coneixem el resultat: avorriment.
Així, doncs, en aquest dia tan estrany, en Josep es troba a les 9 del matí passejant pels carrers, sense res a fer ni ganes de fer massa res. No s'hi fixa, però si ho mirés, veuria que els carrers estan bastant buits avui, que ben poca gent ha decidit sortir a aquestes hores, que les botigues estan majoritariament tancades. En Josep, però, camina i camina i arriba a un bar, el de sempre, dels que no tanquen mai, i avui tampoc n'és una excepció, i demana un cafè amb gel que sembla que no però ja comença a fer calor que s'espera un dia calurós, i fulleja el diari distret mentre espera que l'hi portin: res de bo, el mateix de sempre, accidents, inundacions, violacions, desesperació... si no n'estigués ja immunitzat de tantes vegades com ho ha vist abans, un calfred el recorreria de dalt a baix, una angoixa s'implantaria al bell mig del pit i no el deixaria respirar. Però ara ja ni s'hi fixa, ni l'importa que els nens morin a Guatemala o que allaus de fang s'emportin mitja Xina, que un volcà deixi a mitja Europa sota els seus fums tòxics o que el número d'aturats pugi sense (i doncs què esperàveu, la mateixa paraula ja ho indica) aturador.
El cafè arriba, el pren sense interès. Paga. Marxa. Encara no són les deu que ja arriba a casa.
Posa les claus al pany, beu un vas d'aigua i, camí del bany, sent un soroll a l'habitació. Sorprès, entra sense saber què hi trobarà. I què hi esperaves trobar, Josep? Doncs la Maria plàcidament dormint.
"Però, Maria, què fas aquí?"
Però ella no respon, tan profund és el somni.
I en Josep insisteix.
"Maria, Maria!"
I s'ajuda amb les mans.
I, al final, la Maria mig obre els ulls. Remuga. Rondina.
"Què passa? Què vols? Deixa'm dormir!"
"Però, Maria, què hi fas al llit encara, que són quasi les 10!"
I ella se'l mira resignada, fa que no amb el cap i, tapant-se la cara amb el coixí, exclama:
"Josep, deixa'm en pau, que avui és diumenge!"
I no s'equivoca pas, la Maria, Josep, que avui és diumenge, que avui no has d'anar a treballar, que avui la vida s'atura, que estem a l'agost i la calor no et deixa dormir i ja confons el dia.
Pobre Josep, que poc que s'entén ell amb l'estiu. Ni amb la tardor. Ni amb l'hivern. Ni amb la primavera...