a vegades (26)

A vegades en Josep es desperta, mira per la finestra i veu que fa un dia gris, hivernal, que el sol no vol sortir i que els carrers conserven encara una mica de gebrada. S'aixeca, realitza les seves ablucions matineres, els seus rituals diaris i, quan surt de la dutxa, es posa uns pantalons clars i un jersei vermell. Té ganes d'aportar color a aquest dia gris i cendrós. Va cap a la cuina, comença a esmorzar i sent com la Maria es desperta, sent l'aigua de la dutxa, sent la seva rutina.
Quinze minuts després, quan en Josep s'està escalfant el cafè, la Maria entra a la cuina.
"Bon dia", diu ella.
"Bon dia", respon ell.
Els dos massa adormits encara per articular cap més so.
I ara sí, després d'una llarga estona de compartir espai, en Josep mira a la Maria, ell porta una faldilla clara i un jersei de colors. I en Josep no pot evitar somriure pensant que no hi ha dubte: estan fets l'un per l'altre.

a vegades (22)

A vegades en Josep troba a faltar a la Maria. Amb l'arribada de la tardor, amb la proximitat del canvi horari, de les nits llargues i les gebrades, en Josep troba a faltar a la Maria.
A l'estiu tot és diferent, la vida esclata, la gent surt al carrer, els somriures es dilaten i les preocupacions fugen de les altes temperatures. Llavors en Josep pastura feliç pel món aliè a la Maria, totalment desinteressat de si hi ha algú al seu costat o de si camina sol. A l'estiu, ningú està sol perquè tothom és fora i tothom està amb tothom.
Però a l'hivern... la humitat es fica dins dels ossos, la fredor ens fa sentir petits, insegurs, vulnerables. Per això en Josep troba a faltar a la Maria. Per això se sent tan desemperat. Fins i tot quan la Maria només ha sortit a comprar el pà.