A vegades en Josep arriba tard a casa, cansat i amb cara de pocs amics. I, quan la Maria li pregunta què li passa, ell diu que no vol parlar de la feina.
I ella ho entén.
Sopen en silenci amb el xiuxiueig de fons de la vida real ocurrent set pisos per sota els seus peus, en el carrer. Amb el zum-zum constant d'una ciutat que no pot dormir, amb el remugar d'un ramat d'individus que pasturen els carrers buscant ferratge de bar en bar.
Potser miren alguna pel·lícula insulsa a la televisió, per matar la nit, per posar a dormir el cervell. I, abans de les 12, ja són al llit a punt de donar per acabat un altre dia.
Però en Josep no pot dormir: a l'endemà l'espera el mateix.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada