A vegades en Josep i la Maria es troben de casualitat amb un amic d'aquells que fa anys que no veuen; un amic d'aquells que temps ençà era amic però que ara amb prou feines el coneixen i de l'amistat només en queda un record; un amic d'abans i un amb-prou-feines-conegut d'ara. I aquest conegut els presenta amb orgull la seva descendència, perquè es veu que ja en té dos, de fills, que el temps no perdona a ningú i hi ha coses que s'ha d'anar fent, i per alguns, quan més aviat millor. I en Josep i la Maria miren les criatures i els sorprèn veure gent de la seva edat traginant mainada amunt i avall, però ho dissimulen i diuen que els nens són molt macos (només faltaria!) i que s'assemblen molt al pare (o a la mare, tot depenent de qui sigui l'amic, encara que els nens no s'assemblin a ningú que no sigui un mico pelat). I tots contents. Els pares reprenen el seu camí, els nens tornen a plorar, i en Josep i la Maria van cap al bar a fer una cervesa. En silenci, d'entrada, però quan arriben al bar, quan han demanat la beguda, en Josep ja se la veu venir a sobre. Ai pobre Josep la que t'espera! Perquè es veu que això és inevitable, quan una noia entra en contacte amb un nadó, el seu interior es remena de tal manera, el seu ventre es remou amb tanta força que sempre, sempre acaba dient el mateix:
- I si en tinguéssim un nosaltres?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada