a vegades (10)

A vegades en Josep arriba tard. Tard de debò, vull dir. No un tard d'aquells excusables que podem atribuïr-ne la culpa al trànsit (que sempre està malament) o bé a unes obres que no s'acaben mai perquè aquest país nostre sembla estar sempre en construcció. Qui sap, potser quan ens l'acabin no el reconeixerem de tant desfigurat com estarà! No. En Josep quan arriba tard o fa a consciència. Quan arriba tard arriba un dia, o dos, o una setmana tard. Que ja se sap que hi ha gent a qui li agrada de fer-se esperar. El que passa és que d'esperar qui més qui menys en sap, però de desesperar-se, doncs això ho sap fer tothom. I molt bé. I clar, quan n'ha passat més d'una i de dues, d'hores, doncs fins i tot a l'individu més pacient se li comença a enfilar la mosca al nas i decideix engegar a en Josep a passeig i tornar als seus quefers, que per mediocres que siguin, segur que seran molt més interessants i importants que no pas estar-se dempeus esperant als que no arriben.

El problema està quan en Josep arriba. Quan arriba, clar. Perquè en Josep és molt car de veure i quan es personalitza a una trobada, doncs inevitablement s'indigna quan s'adona que l'han plantat i ben plantat. S'enfurisma, renega tot el que pot i més. Es queixa de la manca de paraula de la gent. De la manca de respecte d'aquesta societat. De la poca vergonya institucionalitzada. Es queixa de tot, en definitiva.

Perquè quan arriba l'hora de queixar-se, doncs en Josep, com tothom, sempre n'és el primer i mai no arriba tard.