A vegades una cançó balla pel cap d'en Josep, li retorna a la boca com un regust d'all que no vol marxar. Ell prou que procura seguir amb la seva vida tot intentant ignorar-la perquè sap que de cançonetes no es viu, que de l'aire no es menja, però és que resulta tan insistent la martellejant melodia. Tan viu i real el seu record. Tan alegre davant un nou dia trist.
En Josep voldria taral·lejar-la, cantar-la a plena veu, però això és el pitjor: es tracta només d'una melodia mig recordada, d'un xiuxiueig a mig dir i per més que ell ho intenta, no pot recordar de quina cançó es tracta, ni per què li desperta tantes emocions.
En Josep demana ajuda a la Maria, li intenta cantar la melodia però entre que ell de cantant no en té res i la Maria de pacient no n'és gens, es rendeixen abans d'acabar discotits perquè ell li recrimina que no sàpiga quina cançó és si és més que coneguda i ella li diu que com vol que la reconegui si ell només ha proferit quatre sons guturals igualables als crits d'un porc o d'un ase, i en Josep li diu que no cal que l'insulti, que si no té cultura musical que li ho digui i prou, i aquí és quan ella marxa per evitar mals majors.
I en Josep es queda amb la cançó a la punta de la llengua, amb el record agradable de temps millors a punt de brollar, però amb la desesperació de no ser capaç de reviure'ls matant-los segon a segon.
A vegades en Josep té una cançó ballant-li pel cap i es dóna de cops a la paret per treure-se-la del damunt.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada