A vegades tot resulta tan absurd que ens plantegem si no hem entès malament la vida. Si no hem llegit erròniament el mon i estem donant voltes en un planeta que no és el nostre, que mai ho ha sigut i que, siguem sincers, tampoc no ens mereixem...
En Josep ja no sap si engegar la tele o no. La ràdio ja fa mesos que la té desconnectada i l'ordinador ja només serveix per mirar porno. Tancat a casa des de fa massa temps, desconeix quin és l'estat dels carrers, però pel silenci que sent se l'imagina: tots segueixen tancats. Els militars segueixen ocupant els carrers, el toc de queda s'ha ampliat a tot el dia. A la ciutat, buidor, silenci i sirenes de la policia perseguint a aquells que sempre volen desobeir, tinguin motiu per fer-ho o només supèrbia estupida.
La Maria hauria d'estar contenta. Té un títol universitari sota el brac que li ha costat 4 anys d’esforços i suors (a part dels milions d'euros que s'ha embutxacat algú). Sí, hauria d'estar contenta, ara comença la seva vida professional, ara inicia una nova etapa que li han venut com a molt millor i enriquidora (no econòmicament, s’entén). Vinga, Maria, què et passa? Per què no estàs contenta? Per què no ho surts a celebrar? Ah no, clar que tu no pertanys a cap elit estatal. Tu no formes part dels 150 escollits que poden organitzar festes de luxe perquè el seu estatus estàper damunt del bé i del mal. Però et podries alegrar pel fet d'estar a punt de professionalitzar-te, de... ah no, clar, que la teva feina no és essencial, que no hi ha cap empresa que et permeti fer teletreball, que el confinament perimetral t'ha atrapat presonera en un poble de merda on no hi ha res per fer que no sigui anar al bar. I ara ni això. Ostres, Maria, no m'estranya que no estiguis contenta!
En Pau ho mira tot amb els ulls estranyats de la distància. Ell no està tancat enlloc. A ell no li prohibeixen sortir a passejar. A ell ningú li diu a quina hora ha de tornar a casa. I els hospitals del país que l’acull temporalment no estan col·lapsats. Ho van estar, això és cert. Van córrer el perill d’entrar en una voràgine caòtica de desconcert i terror, però això sembla formar part del passat, de quan els demes països el miraven amb ironia i condescendència mentre afirmaven que a ells no els passaria mai res d’això perquè el seu sistema sanitari era immillorable. Aquí tot sembla controlat. Aquí tot sembla anar bé. Amb peus de plom, amb restriccions esporàdiques si apareix algun problema, però tot sembla seguir endavant. Més o menys. Perquè en Pau sap que no pot tornar al seu país, perquè en Pau sap que si les coses van maldades al seu barri el tancaran durant quinze dies amb un cadenat a la porta... però això no ho pensa en Pau. Ara tot sembla anar bé. Els restaurants estan plens, els cinemes funcionen, la gent va al teatre... la vida, com ell l’entenia, sembla continuar. Sí, les coses comencen a mostrar l’aparença de normalitat i, a vegades, aquesta sembla ser la màxima aproximació a la normalitat que ens estarà permès de viure.
