29 d’abr. 2010

a vegades (15)

A vegades en Josep i la Maria tenen alguna cosa per celebrar. Ja sigui l'aniversari d'ell -que no, no, no vol pas que la Maria li regali res, que no cal, que ell no necessita res (però pobre d'ella si no ho fa!)-, o bé l'aniversari d'ella que, encara que per ella els anys no passin, que cada vegada sembla fer-se més jove i totes aquestes coses que s'han de dir a les dones que ja tenen una certa edat (de vegades tan poca com 25), doncs també és una personeta i, com a tal, també és afectada pel pas del temps. El què passa és que a ella el temps, que deu ser home i enamoradís, la tracta molt millor que als altres.

I, de tant en tant, l'aniversari és la marca d'allò que un dia van fer, van deixar de fer, o van desitjar de fer, però mai s'atreviren a fer. I això sí que fa mal: aquests fantasmes d'un futur no viscut que ens perseguiran tota la vida, sí que fan mal.

I ara toca l'onomàstica d'un dia especial per la parella. Un motiu d'unió però, sobretot, de balanç.
Sí, aquests dies de celebració comporten sempre en la vida d'en Josep i la Maria unes aferrissades reflexions i un profund mirar endarrere, que el pou és molt fons i hi ha moltes coses per mirar. Ha passat un any més i cal saber si l'hem aprofitat o si l'hem malbaratat. I en un any passen moltes coses. Un any és molt temps. Es pot conèixer gent nova, oblidar a antics coneguts, retrobar amics, crear enemics, tancar portes, obrir-ne de noves i misterioses... sí, en un any pot passar de tot.

No és d'estranyar, doncs que en Josep i la Maria decideixin celebrar aquest dia amb un bon sopar i una millor ampolla de vi. Tothom sap que el vi ajuda a recordar però, principalment, ens permet oblidar.

19 d’abr. 2010

a vegades (14)

A vegades ens bloquegem i creiem que res té sentit. Arriba el cap de setmana i resulta que és exactament igual que l'anterior, que ens avorrirem tant com sempre, que el malbaratarem de la mateixa manera. El cel s'enfosqueix, els núvols ens sobrevolen: la pluja resulta imminent. Mirem al cel i ens maleïm per haver decidit estendre la roba, però ara ja està xopa i no hi ha res a fer. Són aquesta mena de dies els que en Josep detesta. Els que odia de debò. Perquè veu com passa la vida, com s'escola entre els dits i no hi pot fer res.

Fins que ens desbloquegem. Fins que sense saber molt bé com, trenquem el malefici. Fins que ens trobem anant al teatre i disfrutant d'una obra per la qual no n'apostàvem res. Fins que el teatre va acompanyat d'un sopar amb la Maria. Fins que en Josep recorda què és allò realment important en aquesta vida. I no són pas ni els diners, ni les propietats, ni el poder, ni les inversions. Són les coses petites, aquelles que et fan feliç sense demanar-te res a canvi. Són els moments compartits amb aquells que estimes. Són unes rialles de tot cor que ningú t'ha forçat. Són les tardes perfectes.