17 de febr. 2010

a vegades (12)

A vegades en Josep està malhumorat sense més ni més. Mica en mica, a mesura que passa el dia, més malcarat està. I no sap per què. Si fos una d'aquelles vegades que tota la culpa és de la Maria, que ella l'ha fet enfadar amb alguna terrabastada inesperada o algun comentari fora de to; si fos perquè la Maria l'ha fet esperar més de quaranta minuts a la porta del cinema sota la pluja perquè ella no s'acabava de decidir quines sabates es volia posar; si fos perquè la Maria ha decidit que aquell cap de setmana el passarien amb els seus pares (els d'ella) perquè es veu que no hi ha res millor que invertir un dissabte i un diumenge amb la família. Tot i que la família ens posi dels nervis.
Si només fos per alguna d'aquestes raons que en Josep està de mal humor, doncs tot seria més senzill. Hi hauria un motiu i, millor encara, un culpable.
Avui, però, la ràbia és interna, injustificada i, de moment, irresoluble.
El millor que pot fer en Josep és deixar que passi el dia sense cometre cap assassinat i esperar que demà sigui un altre dia. I, a poder ser, millor que aquest.

3 de febr. 2010

a vegades (11)

A vegades en Josep es queda a dinar a la feina. Se sorprèn a ell mateix i inverteix la seva hora de dinar a avançar coses que li han quedat pendents durant el matí, durant el dia anterior i, potser fins i tot, durant la passada setmana. Sí, en Josep tot i treure hores de sota les pedres, massa sovint es troba mancat de temps i es veu forçat a sacrificar el dinar. I sempre, sempre, recorda quan era petit i pensava que de gran només faria allò que voldria!

1 de febr. 2010

a vegades (10)

A vegades en Josep arriba tard. Tard de debò, vull dir. No un tard d'aquells excusables que podem atribuïr-ne la culpa al trànsit (que sempre està malament) o bé a unes obres que no s'acaben mai perquè aquest país nostre sembla estar sempre en construcció. Qui sap, potser quan ens l'acabin no el reconeixerem de tant desfigurat com estarà! No. En Josep quan arriba tard o fa a consciència. Quan arriba tard arriba un dia, o dos, o una setmana tard. Que ja se sap que hi ha gent a qui li agrada de fer-se esperar. El que passa és que d'esperar qui més qui menys en sap, però de desesperar-se, doncs això ho sap fer tothom. I molt bé. I clar, quan n'ha passat més d'una i de dues, d'hores, doncs fins i tot a l'individu més pacient se li comença a enfilar la mosca al nas i decideix engegar a en Josep a passeig i tornar als seus quefers, que per mediocres que siguin, segur que seran molt més interessants i importants que no pas estar-se dempeus esperant als que no arriben.
El problema està quan en Josep arriba. Quan arriba, clar. Perquè en Josep és molt car de veure i quan es personalitza a una trobada, doncs inevitablement s'indigna quan s'adona que l'han plantat i ben plantat. S'enfurisma, renega tot el que pot i més. Es queixa de la manca de paraula de la gent. De la manca de respecte d'aquesta societat. De la poca vergonya institucionalitzada. Es queixa de tot, en definitiva.
Perquè quan arriba l'hora de queixar-se, doncs en Josep, com tothom, sempre n'és el primer i mai no arriba tard.